Foto: Daniel García Peris


Nosaltres anàvem a veure el pare a Mèxic, perquè el pare havia marxat a Mèxic exiliat, i la mare i jo no sabíem gairebé res d’ell des que havia marxat, bé, jo encara en sabia menys coses perquè sóc petit i encara ho era més, però la mare treballava en una maternitat de dones exiliades a França i dormia amb la cuinera, i a mi em van posar en un llit petit, però més gran que els bressols de la resta de nens, perquè els nens allà s’hi quedaven poc, un o dos mesos, i després marxaven al camp, tothom ho deia així, el camp, però no era el camp que penses quan diuen camp, sinó que era un camp de concentració, i tampoc concentració és el que penses quan diuen concentració, de concentrar-se, no. Les paraules volen dir el que l’home vol que vulguin dir.

I el pare havia marxat a Mèxic mentre la mare i jo creixíem a la maternitat, fins que el pare va reclamar la mare i va reclamar el seu fill, que era jo, i vam deixar la maternitat i França per poder ser per fi la família que volíem ser. Així que vam pujar en un vaixell, que ni la mare ni jo havíem pujat mai en un vaixell, i jo encara menys, que només havia conegut la maternitat i els arbres fruiters i l’hort de la maternitat, perquè no podíem sortir mai d’allà; algunes persones això no ho viuran mai, però jo vaig néixer ja reclòs i esclau.

Jo pensava que viatjar dins d’un vaixell era una cosa maca, però es veu que no, que per a la gent com nosaltres viatjar en vaixell ha de ser tan lleig com viure, que t’ho has de passar malament sí o sí, i així és com va ser el nostre viatge, una merda, i això que la mare no em deixa dir aquestes paraules, almenys no me les deixava dir a la maternitat, però a Mèxic sí que em deixava dir-les.

Quan el vaixell es va aturar, la mare va començar a mirar-se a totes les finestres, i les mirava com si fossin miralls, i deia que amb tanta pena que passava la gent al camp i ella amb el luxe de ser presumida, i li feia pena, durant molt de temps les coses li feien pena i encara de vegades sent aquesta pena, que és la pena de la guerra. A mi em va pentinar no sé quants cops, i quan vam baixar del vaixell, el pare, que la mare em va haver de dir qui era perquè jo no l’havia vist mai, el pare tenia una dona al costat, i la dona tenia una panxa ben grossa, com les panxes de les dones que anaven a la maternitat a parir, i quan vam ser ben a la vora, el pare em va dir —mira, aquí tens un germanet. I la mare em va agafar de la mà i va començar a córrer i ja no vam tornar a veure mai més ni el pare ni el meu germà.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix