Foto: paulisson miura


El plor és al costat del riure. Igual que el dolor al costat del plaer, la passió al costat de l’odi. L’amor, abraçat a la pena.

L’altra nit sopàvem les tres. Feia molt temps que no estàvem les tres juntes i brindàvem amb vi negre i menjàvem pa amb tomàquet i pernil del bo i escalivada, que ja podia ser bona perquè m’havia ocupat mig dia de fer a la brasa a la terrassa de Barcelona i havia baixat en pots de vidre fins a casa la mare.

Rèiem perquè a mig matí jo havia begut directament d’una botella de suc de préssec que hi havia a la nevera però que no contenia suc, sinó brou de pollastre, amb tot el greix solidificat a sobre i poc més i m’infarto de l’ensurt de no saber què tenia a dins la boca.

Rèiem perquè ma germana caminava com al gag dels Monty Phyton per culpa de les agulletes. Rèiem perquè a la tarda havíem trobat a sobre la taula un líquid llefiscós i transparent que no sabíem què era i jo vaig estar a punt de llepar-lo després d’olorar-lo molt de prop per esbrinar-ho i sort (sort) que al final vaig decidir que no calia saber-ho, perquè ma mare va recordar minuts més tard que aaaaai! Aquí he deixat la bossa d’orgànic un momentet recolzada esta tarda!

Rèiem per no res, però rèiem. Rèiem per necessitat, perquè si no rius, el ventre i les costelles se’t vitrifiquen i llavors et podries trencar d’un cop molt fràgil. I allà a la taula mentre sopàvem em va passar una cosa que és com un truc de màgia i que ja és la segona vegada que em passa a la vida, d’estar rient i de sobte estar plorant. El riure, de la mà de la llàgrima, tan a prop del plor.

El primer cop va ser a una obra de tribut a Pepe Rubianes, on un actor l’imitava molt i molt bé i anava vestit igual que ell, amb aquella camisa vermella i els pantalons grandosots, sol al mig de l’escenari. Al cap de vint minuts de monòleg, ens havíem oblidat que no era el de veritat i quan explicava l’anècdota del chicken now per Etiòpia, ens va agafar un atac de riure que, quan ens en vam voler adonar, s’havia transformat en plor en recordar que no l’era, el Rubianes de debò. I que l’enyoraríem sempre. Em vaig girar de cara al N. i ell també estava plorant. Vaig pensar que aquell home no era un actor o un imitador, era un mag que ens havia fet un truc bastant impressionant.

Aquest no ha estat un bon any, no ens enganyem. Les coses han anat malament, així, en general, al món. L’altre dia algú a Twitter escrivia que al 2018 només li demanava que totes les mandarines li sortissin bones. Jo li demano una mica més de màgia, que és el que fan les persones que saben crear moments màgics.

Per fondre’ns el vidre que se’ns ha fet a les costelles, a còpia de rialles o de llàgrimes, és igual. Per curar el dolor amb poemes i transformar l’odi en força per tornar a jugar, qui sap si aquest cop per vèncer. Explica’m si això no és màgia. L’amor abraçat a la pena, i que la pena sigui menys.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Moonlight Shadow

I stay, I pray / See you in heaven one day
Comparteix

Delirio de grandeza

Espero con el tiempo justiciero / que retornes buscando una ilusión de amor
Comparteix

Raindrops Keep Fallin’ on My Head

I'm never gonna stop the rain by complaining
Comparteix

Could You Be Loved

We've got a mind of our own/ So go to hell if what you're thinking is not right

Passadís

Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants
Comparteix

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021
Comparteix

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià

Comparteix