Faltava que et mirés

Ser un narcís que està content de ser un narcís (i que no aspira a ser un roser)

Foto: Jérôme Decq


Les plantes se’m moren. Però fan de tan bon mirar que l’any passat no me’n vaig saber estar, de comprar aquells narcisos grocs que treien pit a ca l’Anabel. Em vaig dir que sí, que els cuidaria i que a l’octubre, seguint les instruccions de la florista, desaria els bulbs amb paper de diari en un calaix i els tornaria a plantar a l’abril.
 
Aquesta primavera les tiges han sortit sense haver hivernat enlloc i sense que jo fes cap ritual. Amb prou feines algun dia les he regat, quan he sortit al balcó i he recordat que existien. Però avui, mentre recollia les pinces d’estendre la roba me les he mirat i tenien les puntes esgrogeïdes, i al costat les branques de la menta semblaven un cap despentinat, i una planta que no sé com es diu es trencava només de tocar-la.
 
No han crecido porque no las mirábamos, m’ha dit la Michelle. I ens ha agafat un rampell, les hem entrat al menjador i hem començat a podar-les, a regar-les amb un vas d’aigua, repartint-ne les dosis segons la mida. A una li hem tallat tota la part seca perquè, com quan et talles els cabells perquè tens les puntes fetes malbé, torni a créixer amb força; a la que semblava cremada li hem reservat el cantó on al matí hi toca més ombra.
 
I mentre amb les tisores patia per si em passava o no, i pensava per favor que la més fotuda encara estigui viva, me n’he adonat: allò que miro és allò que faig existir, i dedicar-li atenció, cura i temps és la manera de saber què necessita: si li cal ser regat, si va sobrat de sol, si està desorientat a la vida i per això intenta créixer per tots cantons menys cap al cel, si els últims mesos li han fet tant de mal que necessita que algú, per tornar a començar, li arrenqui tot menys la llavor, si la terra és prou humida perquè pugui arrelar amb seguretat, i ser un narcís que està content de ser un narcís (i que no aspira a ser un roser).
 
Tiro les fulles a la brossa i penso quantes coses desatenc: allò que em fa il·lusió i que deixo per un dia que no faig arribar, aquella amiga amb qui xerraria hores i amb qui fa massa temps que no hi quedo per beure vi blanc i parlar i riure i ser-hi, el sí ràpid als altres, el no rotund a mi, els exercicis de l’esquena, el cap de setmana al Montseny, el deixar-me anar, tota, i viure amb el cos, els ulls i el cor. Em giro i me les miro: potser cuidant-les a elles me’n recordaré de cuidar-me jo.

Comentaris

    Carme A H Juny 16, 2019 8:32 am
    Tens molta raó. ..quantes vegades desatenem i ens desatenem ....fins que a vegades és massa tard.Tenir cura del que estimem és una tasca de cada moment .

Nou comentari