El fanal de la confiança

Visca les persones que et miren als ulls i van més enllà, més endins

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Ben Raynal


És dijous. Quedem a Gràcia i sopem. Parlem de bestieses. Riem d’allò que vam fer abans-d’ahir i de les ximpleries que fem cada dos per tres. I, entre rialles i quintos, em convides a avançar. M’agafes la mà i em dius: va, vine, veuràs que no n’hi ha per tant.
 
Una passa. Trepitjo de puntetes una ombra llarga i fosca. Una altra. Deixo de mirar-me els peus. Encara que em tremoli el pols, alço el fanalet de la nostra confiança. Però descobreixo una mirada negra, desafiant. Amb un fil de veu, pregunto a la por: per què em persegueixes arreu on vaig? Ella treu un mirall vell i esquerdat i m’ensenya les vegades que no he sabut confiar en el que sóc. Que he callat o que he girat el cap. Com si hi hagués bocins de mi que, per no fer net, els he mal escombrat. Ara són una muntanya de fulles seques que, abans de ser cremades, voldrien ressuscitar a la primavera.  
 
T’explico el que duc. No t’espantes davant la meva por. No li tires pedres, ni et tapes els ulls. T’hi apropes. Em dius que s’assembla al que tu també tragines. En parlem i me n’adono: les converses sense disfresses curen. Et despullen de dalt a baix. És com si la complicitat ens apropés a la veritat. Amb tu no cal dissimular res, ni fer el paper.  
 
De camí cap a casa, somric. Visca les persones que et miren als ulls i van més enllà, més endins. Les que t’agafen la mà i et diuen va, vine, veuràs que no n’hi ha per tant. Les que ens empenyen a alçar el fanalet de la confiança. Les que fan que un dijous brilli més que un dissabte.

Comentaris

    Anònim Juliol 10, 2019 8:22 pm
    Moltes gràcies per aquest escrit que dóna força i ens fa adonar que existeixen, encara que de vegades ho dubtem, persones que saben escoltar, que no et jutgen, que són capaces de donar-te un alé de coratge . Fer-te veure que les pors són pors i que tot i que hi ha moments en que ens serveixen per avisar-nos d'un perill, d'altres són inútils i ens impedeixen anar endavant. I amb un amic/ga que t'ajudi a veure-ho tot és més lleuger. Un curt escrit però molt ben expressat i que m'ha arribat.
    Anònim Febrer 29, 2016 8:03 pm
    Som molts/es els qui en algun moment de la nostra vida, més curt o més llarg, potser caiem sota el bloqueig de la por, que ens tanca dins nostre i ens amaga la clau. Aquest escrit tan suau i dolç mostra el paper de les persones que amb la seva llum ens ajuden a buscar-la dins la foscor fins a trobar-la. Merci :)
    Anònim Febrer 28, 2016 7:49 pm
    Gràcies per expressar de manera tan maca, directa i explícita el procés d'obrir-se a algú. Fantàstic. Admirable.

Nou comentari