Fem l’amor contra la mort

Que ara et tocarà rellegir la vida i els llibres

Foto: Amanda Tipton


No t’hauria calgut saber –voldries no haver sabut mai– que hi ha matins escrits en un altre llenguatge. Que un dimarts d’estiu arriba un hivern tossut i mira, els dies de cada dia s’entesten a passar de llarg cada dia de cada dia.
 
Que la realitat va a la seva i et fa transitar per frontisses mudes. Que pots caure en pous profunds sense gota d’aigua. Que la intempèrie moral que tant temies és llarga i freda i trista –tan llarga i tan freda i tan trista.
 
Que el dolor absolut se’t menja les paraules. Que potser camines de la mà d’algú i, enmig, l’abisme. Que estimar és el camí fins i tot –i sobretot– quan no hi ha sortida. Però les pujades a peu cap enlloc cansen i desgasten. Que t’expliqui un malson recurrent? Té: una sala d’espera buida d’esperança.
 
Que conjuguem el no-res en futur, però ens morim en present. Que també et pots morir un dijous de primavera a primera hora de la tarda. Que la ràbia persegueix culpables i només troba ràbia. Que el més semblant a l’eternitat és aquesta solitud.
 
Que si et pregunten com estàs i respons com puc, no dius cap mentida. Que això és tot i tal volta és prou. Que ara et tocarà rellegir la vida i els llibres.
 
Que viure és –deu ser– aprendre a fer l’amor contra la mort.
 

Comentaris

    Teresa Costa-Gramunt Juny 14, 2017 9:23 am
    Ets amor, i estàs com pots en aquesta situació no imaginable des de fora per-més-que hi hagi empatia. Una abraçada forta.
    106
    6
    Respon
    Xavier Carrasco Juny 14, 2017 9:30 am
    ... i una abraçada ben forta.
    Dolors Castilla Perez Juny 14, 2017 9:37 am
    Eva ara com be dius toca fer l"amor contra l'amor. Que rellegiras llibres. Has fet un pas de compartir com et sents. No estaras sola. La vida viscuda et fara de companya. Gracies. Un peto desconegut pero proper.
    Eva E Juny 14, 2017 9:37 am
    Diuen que el temps ho cura tot i jo no m'ho crec... Nomes desitjar-te forces i que la alegria torni algún dia... Has tingut un gran amor i company de viatge, que t'acompanyara sempre, i aixó es una benedicció. Una forta abraçada
    Elisenda Pardo Juny 14, 2017 9:41 am
    Anims companya, en aquests moments de sensacions funestes. T'envio tot l'amor que es pot desde el meu cor, i un munt de petons i abraçades, i els records d'infantessa que em despertes.
    Marta Nadal Juny 14, 2017 9:46 am
    L'amor abriga i acompanya. I un bon dia haurà guanyat del tot la batalla a la solitud. I veuràs que és un amic fidel, com sempre, que et parlarà i amb qui parlaràs, potser fins i tot t'hi enfadaràs, però, sobretot, et farà riure molt. I tornaran els hiverns i els estius i les tardors i les primaveres. I t'agradarà posar testos als balcons i veure com a les plantes hi neixen poncelles. Un petó
    Mireia Pugès Juny 14, 2017 9:51 am
    Jo no ho hagués descrit millor. Hem d'aprendre a viure amb la mort. Molta força i ànims!
    cristina r. Juny 14, 2017 9:51 am
    no hi ha paraules que puguin tenir gaire sentit ni ajudar—te en moments així... però suposo que queda un amor que no morirà mai, el privilegi i agraïment d'haver pogut estimar algú molt especial. Som molts els que hem plorat la seva pèrdua sense ni tan sols haver—lo conegut mai, però la seva presència serà sempre entre nosaltres. Una abraçada molt gran i un somriure dolç i alegre com ell hauria volgut :*
    M. Carme Juny 14, 2017 9:53 am
    Sempre hi haurà un estel que t'enviarà el seu raig de llum. Mai et deixarà. Visca la vida!
    A.F.R Juny 14, 2017 10:56 am
    Eva...no et conec personalment i no vull pensar com et sents...perqué em pot passar a mí....peró el que sí sé es l'exemple que tú i en Carles heu donat a aquesta vida tan traidora....m'he escoltat totes les seves ponéncies i era un gran amant de la vida, de la familia, i de les causes que realment mereixen la pena.
    Vicky Juny 14, 2017 10:57 am
    Et diran que el temps ho cura tot...a mi també m, ho varen dir i no cura res, l, únic que fa el temps és que que sigui menys punyent el dolor. Diuen que el cor no fa mal, que està tot a la ment, doncs juro que el cor se,m va trencar en mil pedaços i em feia molt de mal. Sempre dic que davant una mort propera, pares joves, mares joves, germans joves, marits joves i com no, fills joves, hi ha un abans i un després. L, abans és que penses que la vida és eterna i dins dels seus dalt i baixos bonica. El després és que saps que la vida és efímera i un teatre sovint tràgic: tot plegat, una merda.
    Carme la socarrà Juny 14, 2017 11:49 am
    Per a què voldrà la mort tanta vida? Abraçada sentida i forta.
    anna fornells Juny 14, 2017 12:00 pm
    Fa molt de temps que segueixo els teus escrits al Catorze, que sovint envío per whatsapp a les amigues properes. Més endavant, a la biblioteca, amb els nens, vaig trobar algún llibre teu. Tant de temps de kindle m'havia anul·lat el plaer de la troballa. Fins hi tot vaig pensar que, quan la petita anés una mica més sola i deixés la teta, m'apuntaria a un dels teus tallers. No et conec Eva, però sóc mare de dos petits i encara estic enamorada de la meva parella, de fa molts anys. Fa dies que penso que t'escriuré però no goso, perquè no et conec i no podré estar a la altura de la situació. Però què coi, de vegades poquet hi fa així que, sense pensar-ho massa que sino ho esborro, m'agradaria dir-te que som molts els desconeguts que et llegim, i que tot i saber que és impossible sentir el què sents, pensem en tú i els teus petits grans cada dia.
    ClàudiaG Juny 14, 2017 12:32 pm
    Un plaer tornar-te a llegir Eva, tenir-te a tu és tenir una mica d'ell. Petó!
    Anònim Juny 14, 2017 12:59 pm
    Eva, No et conec d res. Al Carles... he srguit tota la seva activitat prolífica. Sóc de l'ARA des del començament pq creía en ell i l gent k l'acompanyava... Creía, crec, en ell. La vida va passant... tot i el dolor. Però hi ha persones com ell k sempre quedaran al record pq ell era així. I ja està. Molts ànims i una gran abraçada Ma. Teresa
    Lali vila baro Juny 14, 2017 1:04 pm
    El temps no cura, el temps allunya,el pas del temps entristeix,el temps fa que la memòria és perdi. I tu vols recordar, però el temps no et deixa perquè ja ha passat massa temps......el temps dol, quan el vols recuperar ja és massa lluny. Només hi estàs tu. Ho sento tinc un mal dia
    Anna Zamora Juny 14, 2017 1:31 pm
    I pk no seguir plorant, somiant, rient i vivint? I pk hem de ser fortes i tirar endavant? Doncs pk els que ens han deixat no ho voldrien pas, i si, a la vida hi ha mort, i el cor trencat ens deixa, però la seva vitalitat farà que un dia Eva, no cal que sigui ara, t'aixeques, somrius i diràs : i tant que si.! Un petó molt fort a tots i cadascun que hem sentit la seva pèrdua!
    Trinitat Gilbert Juny 14, 2017 1:35 pm
    Ets amor i desprens amor cap als que t'envolten. I l'amor és l'únic que ens salva de tot, fins i tot de l'abisme
    M.Àǹgels Gaitano Juny 14, 2017 1:48 pm
    És l'amor viscut el que t'ajudarà a poder viure, no tan sols com pots, sinó com vols, perquè l'amor ens sosté en els moments insostenibles, ens encoratgem i ens omple de records, que avui són en forma de llàgrimes, demà seran en forma de somriures. Una abraçada d'amor, sense conèixer-te i desitjan-te, que aquest camí de la foscor a la llum, sigui el més curt possible.
    Inma Lumbierres Juny 14, 2017 2:02 pm
    Es un escrit preçios, no es façil d'entendre molts ánims per tu i tots els teus una força abraçada.
    Anònim Juny 14, 2017 2:16 pm
    Afegir paraules es inútil ara, t'entenem...si els cors desconeguts encara ploren, com n'ha de ser de feixuc pels cors més propers, el temps arriba a fer mes lleuger el dolor, no cura cap ferida i manco quan son tant profundes. Una abraçada tendra.
    Joan_A_R_G Juny 14, 2017 3:02 pm
    Fes l'amor, sí... però a la vida. Aquest és el regal que rebem de qui marxa del nostre costat -i que no ens abandonarà mai- Omplir d'amor aquest pou sense fons que s'obre al bell mig del pit és l'única cosa que dóna sentit a tot plegat. Et regalo el poema de Rumi que vaig llegir quan ella ens va deixar sense avisar: Dije: ¿qué hago con mis ojos? Dios dijo: mantenlos en el camino Dije: ¿qué hago con mi pasión? Dios dijo: mantenla encendida Dije: ¿qué hago con mi corazón? Dios dijo: dime qué guardas en él Dije: dolor y tristeza Dios dijo: quédate con ellos, la herida es el lugar por donde la LUZ penetra en ti. JR
    Anònim Juny 14, 2017 3:08 pm
    No et conec, però et llegeixo sempre. Tampoc el coneixia però el llegia sempre. M'ajuden i m'agraden els teus escrits i els d'ell. El temps no cura, el buit no s'omple, però aprens a estimar-te la vida malgrat faci mal. Molts ànims i una abraçada!!!
    Marisa Ronchera Juny 14, 2017 3:45 pm
    Eva, t'entenc perquè jo he passat pel mateix dolor, no puc donar-te bones noticies, jo encara el trobo tant a faltar, pero sí és veritat que poc a poc, comences a adonar-te, de que has tingut un amor meravellós, que tant de bo hagués sigut mes llarg, però que va ser unic, el veuras en els teus fills i mai marxarà del tot perquè no deixarem que ho faci. Una abraçada molt forta, Marisa
    Concepció Cabanes Juny 14, 2017 5:17 pm
    Hi ha persones que mai oblidarem. Una infernera agraida
    SENO Juny 14, 2017 5:43 pm
    L'amor i "l'amort" son cares de la mateixa moneda. Morir per morir, morir als teus braços en una dolça tard d'estiu de llençols blancs.
    Anna Malleu Juny 14, 2017 5:44 pm
    Hola Eva: mentre llegia el teu relat, era la sensació que vaig tenir, fa deu anys i mig, ell també era massa jove, cada any que ha passat ha estat diferent i només vull dir-te, que sempre més estarà amb tu, però d'una manera diferent, cada any que va passant.
    Anònim Juny 14, 2017 5:59 pm
    No tenc paraules. Gràcies a tots dos per existir. Les vostres paraules són molt inspiradores. Molts d'ànims i una forta abraçada des de sa roqueta
    Àngels57 Juny 14, 2017 6:57 pm
    ABSÈNCIA...infinita, dolorosa, cruel, trista, impotent, desesperada... Cal un llençol molt gran d'AMOR per embolcallar tanta tristesa, solitud i absència. Gràcies Eva per compartir el teu dolor.
    Teresa Mateu Juny 14, 2017 7:24 pm
    Us seguim des del relat de festa major de Granollers l'any 2003 en què vam coincidir a la Porxada veient els Xics, nosaltres també amb la nostra canalla petita... ja ens vau semblar molt propers i amb els anys us hem anat llegint llibres, articles, més tard com a subscriptors de l'Ara... formeu part de la nostra vida. I ara que la vostra us ha fet una mala passada no tinguis cap dubte, Eva, que et seguirem llegint i recolzant perquè ens segueixes deixant sense paraules...
    Ecarranzag Juny 14, 2017 8:10 pm
    Eva, és tan gran el forat com l'empremta que deixa... No hi ha paraules de consol a l'alçada de les circumstàncies... Petons, perquè paraules, no goso...
    acasvi Juny 14, 2017 8:25 pm
    La solitut i l'acompanyment en el rellegir d'una vida al costat d'un mestre, qui amb les seva paraula i mirada embadalia i guiava.
    Carme Montagut Juny 14, 2017 9:00 pm
    Molts petons, m' agradaria alleugerir el teu dolor i se que no puc.
    Selva Negra Juny 14, 2017 9:11 pm
    A tots ens arriba aquell dia... Se'n van inesperadament o lentament les persones que estimem i, als vius, ens queda la dura resta de la vida per aprendre a viure amb la fosca absència. Però per ells, els ja morts, hem de seguir vivint i tornar a veure els colors i sentir les olors i escoltar els ocells i els infants... Hem de viure mentre tinguem vida amb la lliçó ben apresa de que la mort un dia ens arribarà sobtadament o lentament ...
    Yerma Juny 14, 2017 9:52 pm
    Eva, t'enviem molts ànims i molta energia, per tu i tots els teus... No hi han paraules de consol... Estar com pots és més que prou, és tot.
    Yolanda Roca Juny 14, 2017 11:20 pm
    Tens els teus fills que porten pedacets del teu gran amor i veuras com amb algunes coses notaras que el porten dins seu i et sentiras molt feliça de ser la dona que ell va triar per deixar el seu llegat! A mi m'ha passat i ho noto amb les meves filles i estic orgullosa de que "ell" fos el pare, no el canviaria per ningu mes!
    Anònim Juny 14, 2017 11:34 pm
    Eva, Segur que la mateixa primavera que ara se l'ha endut i t'ha glaçat l'existència, serà capaç algun dia de portar-te de nou la calidesa per fondre el gel i començar a fer córrer un riuet de vida i d'esperança que anirà guanyant cabal.
    Chm Juny 14, 2017 11:38 pm
    Ànim i força, jo vaig passar per lo mateix fa 14 mesos. Una abraçada
    Miri Juny 14, 2017 11:54 pm
    Estimada Eva, Compartim pèrdua amb molt pocs dies de diferència. Hem compartit sala d'espera, per desesperar. Buida d'esperança. És consol ara rememorar la bella partida, perquè fins i tot diguent adeu, ho feu amb el cap ben alt i amb l'etern somriure dibuixat. Feu possible la bellesa... Què ens queda contra la mort? I com serà l'ara? I el demà? Evitar el pou o guaitar-hi? Són molts els interrogants i les incerteses. Tan sols queda anar desvetllat-los. Gràcies Eva
    Montse A. Juny 15, 2017 12:00 am
    S'ha de viure-ho per saber que es sentir com es trenca el cor, sentir que tot deixa de tenir sentit, la flama que t'iluminava cada dia i podies tocar el cel amb els dits, s'apaga, el fet de tenir tota la felicitat i de cop d'un dia per l'altre ho perds tot, cada dia esperes que et despertis d'aquest mal son, la gent que comparteix el teu dia a dia canvia la seva actitud,la seva manera de Mirar-te,parlar-te ...... moltes vegades solen sobrar les paraules, amb un simple gest n'hi ha prou. Es molt complicat tirar endavant i veure que els teus fills et necessiten i tu no pots amb tot, però la vida continua al teu voltant, tot i que tu estàs paralitzat mirant-los i no entens que ha passat.... amb aquest temps no he trobat cap paraula que em consoli, només els fills t'arrossegen a tirar endavant ....
    Santi M. Juny 15, 2017 12:07 am
    Tot i que no crec que tanta saviesa ens ajudi a passar i pair el dol d'un ésser tan estimat. Què ens queda? la ràbia, la impotència, el crit, el plor? A vegades, per molt que li doni voltes, no entenc el sentit de la vida. Una abraçada plena de vida i de consol!
    ViCaNa Juny 15, 2017 12:14 am
    Costa fer-se a l'avui, primer amb empenta amb l'energia que t'aboquen els que t'estimen , com si suressis dolçament per sobre de tot absolutament lleugera, ràpida però absent... Amb el somriure regalat, altra cop pels que t'estimen, glaçat a la cara un somriure que dol un somriure que pesa, feixuc cada vegada més... De cop notes la teva feblesa, així com qui no vol, i feblesa és el buit aquest buit tan ple d'enyor aquest buit en el que vols capbussar-te en el que vols perdre't, perquè això és el que ara vols... banyar-te en els records i dormir-te dolçament en aquella estimada tendresa. Una abraçada.
    Joan Serra Juny 15, 2017 12:59 am
    "Estenc la mà i no hi ets. Però el misteri d'aquesta teva absència se'm revela més dòcilment i tot del que pensava. No tornaràs mai més, però en les coses i en mi mateix hi hauràs deixat l'empremta de la vida que visc, no solitari sinó amb el món i tu per companyia, ple de tu fins i tot quan no et recordo, i amb la mirada clara del qui estimen sense esperar cap llei de recompensa." - Miquel Martí i Pol / Estenc la mà-
    Anònim Juny 15, 2017 8:54 am
    No puc atensar-me a tu a vosaltres. Nomes dir-te que heu tingut una sort excepxional de trobar-vos. Es tan dificil k dues persones com vosaltres coincidissiu. Veu tenir quatre fills i aixo em reconforta. La meva mare sempre deia: "si dues persones es troben en l'anima bona poden moure el mon". Ho deia des de'l prisma de gran desgraciada k va ser. Per aixo reconforta veure k dues persones com vosaltres s'han trobat i han estat junts. La rabia k tinc es infinita de que tant aviat s'hagi acabat pero si penses en que sempre has estat en una situacio excepcional amb ell, potser podras trobar una mica de consol. Jo sense coneixer-vos m'he quedat desorientada perque la mort ja lhe conegut pero persones com tu i en Carles que marxin, no.
    Marta osonenca Juny 15, 2017 10:56 am
    Eva, és molt bonic. Un poema en prosa. M'imagino que et serà molt útil compartir el dolor a través d'aquest art que domines. Estic molt contenta per tu. Aquests dies he pensat que et costaria molt tornar a 'viure'. Avui, estic més esperançada. Veig que fins ara no havia tingut en compte que ets una artista, i que tenies un recurs genial per expressar la teva energia. En canvi, ara ho tinc clar. Aquest pou que dius sense aigua s'està començant a omplir amb les teves paraules. Un dijous de primavera a primera hora de la tarda et pots morir, i un dimecres de primavera a primera hora del matí pots començar a viure. Benvinguda a la vida, Eva. En Carles estarà molt content. Gràcies per enviar-me aquest regal. M'has tranquil.litzat molt. L'enviaré a algunes persones que han compartit amb mi el seu patiment per tu. T'estimo ❤
    Montse Dalmau Juny 15, 2017 4:19 pm
    Eva, tots sabem que ens morim en present i per sobreviure a això, sovint, vivim sense voler-ho saber, fins que arriba un dia, un moment, un dijous a la tarda a primera hora, que descobrim el veritable, i negre, significat de la mort. T'envio un poema de Benendetti que a mi m'ajuda en moments difícils. Una abraçada per tu i la teva família! Montse No te rindas, aun estas a tiempo de alcanzar y comenzar de nuevo, aceptar tus sombras, enterrar tus miedos, liberar el lastre, retomar el vuelo. No te rindas que la vida es eso, continuar el viaje, perseguir tus sueños, destrabar el tiempo, correr los escombros y destapar el cielo. No te rindas, por favor no cedas, aunque el frio queme, aunque el miedo muerda, aunque el sol se esconda y se calle el viento, aun hay fuego en tu alma, aun hay vida en tus sueños, porque la vida es tuya y tuyo tambien el deseo, porque lo has querido y porque te quiero. Porque existe el vino y el amor, es cierto, porque no hay heridas que no cure el tiempo, abrir las puertas quitar los cerrojos, abandonar las murallas que te protegieron. Vivir la vida y aceptar el reto, recuperar la risa, ensayar el canto, bajar la guardia y extender las manos, desplegar las alas e intentar de nuevo, celebrar la vida y retomar los cielos, No te rindas por favor no cedas, aunque el frio queme, aunque el miedo muerda, aunque el sol se ponga y se calle el viento, aun hay fuego en tu alma, aun hay vida en tus sueños, porque cada dia es un comienzo, porque esta es la hora y el mejor momento, porque no estas sola, porque yo te quiero.
    Anònima Anna Juny 15, 2017 9:25 pm
    Cuando alguien muere se transforma en la gente que ha conocido. Sus recuerdos perduran, su vida se divide entre la gente que lo conoció. Es como si se multiplicaran entra mucha gente. Albert Espinosa, El mundo amarillo ?
    Trini de Sabadell Juny 15, 2017 11:12 pm
    Dins d'aquesta tristesa tan tremendament profunda que deus sentir per la pèrdua, recorda que vius carregada d'amor pel Carles, una persona tan estimada com ho ets tu mateixa, i que sempre duràs a dins, tu i els teus fills. Un amor així és un tresor que molts desitgem i somiem. El seu llegat i el teu treball ens dóna vida a molts de nosaltres. Et vaig conèixer fa uns anys i l'alegria i la il·lusió que desprenies aniran emergint i aportant a gent con jo una mirada diferent, una il·lusió i una estima profunda per la paraula escrita. Et necessitem, Eva. Una abraçada.
    Aina LLOP Juny 15, 2017 11:15 pm
    Llegeixo els teus articles i me'n donc compte que penso en vosaltres més del que m'imagino. Em portes el record de la meva mare quan va morir el meu pare. Deus estar vivint el que ella va viure anys enrera. Perdre el teucompany de vida quan ets jove i tens fills per veure crèixer. La meva mare ens tenia a la meva germana i a mi. I ho va passar molt malament, com ho deus passar tu. I penso en els teus fills com penso en mi fa 8 anys. I que aquesta merda de malaltia arrassa amb tot. Dels meus, el meu pare i la meva mare i jo a tocar dels 30 sense cap dels dos. I si et dic que em fa rabia que estiguis visquent això sense coneixe'ns pot ser que no em creguis. Però penso en vosaltres perquè et llegeixo i al Carles el rellegeixo molt sovint. Una forta abraçada
    Anònim Juny 16, 2017 8:13 am
    Com puc, i no dius cap mentida.
    Anònim Juny 16, 2017 9:21 am
    El sentiment se'm menja les paraules
    Àlex Muñoz Juny 16, 2017 10:21 am
    I si ara ens treuen la pena, la tristor, digueu , què ens queda?
    Neus de Saavedra Juny 16, 2017 10:25 am
    Només et puc dir que estic al teu costat, sentint una mica del dolor que irradies. Al teu costat.
    Assumpció Font Juny 16, 2017 1:11 pm
    Fer l'amor contra la mort, no serà fàcil...però al menys intentar en els teus escrits obrir-te i deixar anar aquests sentiments, com has fet ara..segur que t'ajudarà..no es bo quedart-ho a dins....aquest gran buit que sentiu, per mes envoltats de gent que estigueu....es el que ara toca en el seu record anar seguint el cami que s'ha trencat i ferlo junt els teus fills el mes transitaple millor.Una forta abraçada Eva.Et seguirem d'aprop...
    Anònim Juny 16, 2017 4:22 pm
    Eva molta força, el temps no ho cura tot ... I espero q els récords i somnis perdurin per sempre ala nostres cors ....
    Avia de Daniela Juny 16, 2017 4:50 pm
    Te admiro per com crec que ets com ell.molt lluitadora integra i dolça
    Anna Torrentà Costa Juny 17, 2017 8:27 am
    no hi ha mort que acabi amb l'amor. Sentiràs la seva olor, recordaràs les seves mans, escoltaràs la seva veu, riuràs i ploraràs pensant en moments. Mentre visquis ell viurà en tu... cada dia quan el recordis, viurà. Quan no hi siguis, viureu en els vostres fills i fills dels fills....aquesta és el nostre gra de sorra, el nostre llegat. Molta força, Eva
    Jordi Calsina Juny 17, 2017 6:30 pm
    Doncs jo penso que el pas del temps i sobretot el que facis en aquest temps et pot judar molt. I sembla que ho estàs fent molt bé Eva. Segueix compartint si et ve de gust i molta força i ànims. Un petó ben fort encara que no em coneguis d'un que apreciava molt en Carles tot i que no el coneixia personalment tampoc.
    Anònim Juny 17, 2017 11:08 pm
    No saps com m ajuden els teus escrits.comparteixo situació amb pocs mesos de diferència. La buidor , la solitud , la pena escrits per tu em fan saltar les llàgrimes però em fan sentir no tan sola...comparteix......ho necessito.gràcies.
    Miguel Aguilera Juny 18, 2017 3:41 pm
    Muy hermoso, muy desesperanzador...muy como la vida misma: estamos porque tenemos que estar pero no preguntes ni por qué ni para qué, y cuando t vayas, lo único q dejaras será un gran vacío a los q estaban alrededor tuyo, porque llenaban su mundo contigo, pero un vacío casi imperceptible a aquellos q t conocían apenas de oído. Estás porque tienes q estar, porque no queda otra, porque irte, que es lo que muchos desearían para descansar, no es una opción cuando no depende más q d tu covardia para atreverte a emprender tú solo la acción de desaparecer. Sin embargo, cuando t tienes q ir sin que lo desees o lo escojas o t toque, dejas los cientos de interrogantes abiertos que los q se quedan ni pueden ni saben contestar. Porque esta es la grandeza de la VIDA, que su absoluta certeza es q la vivimos para MORIR.
    Estherb22 Juny 20, 2017 10:06 am
    I et direm mil coses però això no és més que una gran putada !!
    CONCEPCIÓ ARNAU Juny 20, 2017 10:16 am
    Et comprenc tant, Eva. Només et volia enviar una fodta abraçada.
    Rosa Piñol Juny 20, 2017 10:29 am
    Eva, no hi ha paraules que puguin portar consol en un moment així... Però potser un gran i emocionat petó et comunicarà una mica d'escalf. Gràcies per tot a tots dos.
    Marta L. S. Juny 20, 2017 11:15 am
    Et sentiràs sola, però no estàs sola. Hi ha molta sembra feta. Una abraçada.
    Eugènia Monrós Juny 20, 2017 4:34 pm
    Sí, ESTIMAR és el camí sempre, més encara quan no hi ha sortida, i tots aquests escrits en són la mostra. Una càlida abraçada
    Anònim Juny 20, 2017 7:05 pm
    Permetet viure el que sents, no cal fer-te la forta, no cal esforçar-se, no cal procurar arreglar-se, menjar, distreures..., comparteix amb fills, familia i amics els bons moments que amb ràbia sents no tornaran, perd els nervis, plora, crida, tanca la porta amb furia, riu bojament recordant anecdotes estupides si et ve de gust. Deixa't cuidar, mimar, rep tendresa, ...estas trencada i tens dret a estar-ho, i nomes pepermetent-te estar en la bogeria d'aquest pou, vivint-lo, sostenint-lo a estonetes, mica en mica aniras recuperant confiança i esperança en la vida. Una forta abraçada
    M.Luz Juny 21, 2017 2:57 pm
    Que te abracen, que sientas el amor de las personas. Como bien dices no hay otra solución , es el amor contra la muerte...el tiempo serena un poco...pero sigue doliendo...
    Mónica Larrubia Juny 21, 2017 4:51 pm
    És curiós com des del dolor més obscur neixen les paraules més brillants. Espero que no et molesti el calificatiu, però això és un poema de la hòstia.
    Rellamp Juny 21, 2017 5:49 pm
    La mort és sempre injusta, però cal apel·lar a l’orgull de la vida. El dolor és intens, i madura amb el temps, mai cap a dolç, però s’arruga, es fa vell, sec, i s’arracona. Amb el temps una fiblada al genoll anuncia dia de pluja, i els dies assenyalats els notes al cor. No tinguis por al dolor, planta-li cara, fes-t’hi amiga. Un conegut espanta menys. Gaudeix sense gelosia els sentiments compartits amb molta gent que has trobat, parlat i t’han escrit. I quan estiguis preparada fes allò a lo qual estàs obligada per tota la gent que t’envolta, t’estima i t’ha estimat: viure. Una enorme abraçada.
    Dolors CM Juny 21, 2017 6:00 pm
    La vida és una estafa Eva.....i ens en donen compte quan prenem consciència que no som res. Cada vegada i cada dia que passa sorgeixen més interrogants que no som capaços de contestar, i viure en aquesta incertesa es fa molt i molt difícil. Una abraçada.
    Montse Perramon Juny 21, 2017 7:32 pm
    El mal de l'ànima ofega!!! Es el mal Mes dur i cruel. Es el mal que ens deixa la mort dels que estimem i estimar em sempre
    M. Esther Juny 21, 2017 9:34 pm
    De l'amor han nascut el teus fills, els vostres fills. Fills d'un infinit amor, un amor que sempre t'acompanyara, sera el teu costat alhora de prendre decisions, el Carles sera el teu guia i el dels vostres fills, el que et donara la ma quan caminis per llocs que passagavau junts. L'amor mai more, nomes canvia de dimensio. Un petonet bonica.
    Anònim Juny 22, 2017 1:03 am
    Mai imaginem que una mort tan injusta ens tocarà de prop, però la vida és injusta i quan menys ho esperes et fueteja de ple , sense miraments... Tens la sort de tenir uns fills que t' ajudaran a recuperar les ganes de viure. Segur. Una abraçada
    Imma Vila Montagut Juny 22, 2017 9:50 am
    "Va Neixer la Vida i amb Ella la Mort... La Mort la seguia pero Ella en fugia. -Per que em defuges li pregunta la Mort amb tristeça? - Fas Por li respongue la Vida, i m.han ensenyat a allunyar-me de tu...I no m'agradan els teus Vestits, ni el teu Nom... - I la Mort li respongue: - Vaig vestida aixi, per amagar la Bellesa de la meva Llum, mes brillant que el Sol...si poguessiu veure-la, voldieu venir amb mi... - I qui t'ha posat aquest Nom? li pregunta la Vida - I la Mort respongue: - Els Homes! jo em dic RESURRECCIO... De tot Cor...
    Xavier Sabater Castañer Juny 25, 2017 10:58 am
    No tinc cap paraula original que pugui afegir res de nou a tots els comentaris precedents. El dolor del buit que ens deixen les persones estimades quan marxen, tan lluny i tant a prop alhora, és proporcional o més gran que l'amor compartit en vida. Per això cal omplir aquest abim amb densitat d'amor a vessar per fer un xic més assequibles les dues ribes, fins que arribem plegats a l'horitzó comú on ens espera l'intangible amor etern.
    Isabel Masó Juny 25, 2017 10:07 pm
    De vegades he d'acompanyar persones, i et prenc (si no et fa res) les teves paraules que d'alguna manera expliquen com de personal pot ser i ha de ser cada camí, amb tota la intensitat! I se'm fa un nus a la gola quan et llegeixo... Moltes gràcies!
    EstherCerro Juny 26, 2017 7:40 am
    Eva, aquest cap de setmana de revetlla he pujat, com sempre, al poble... (som veïns de barri) i t'he vist pel carrer i no he gosat dir-te res (tampoc ens coneixem), perqué he pensat que prou tens tú com per sentir frases de desconeguts que envaeixen la privacitat; però de seguida m'he penedit perqué també crec que l'Empatia és l'Amor i també cura. Una abraçada inmensa d'esperança i força.
    Anònim Juny 29, 2017 9:19 am
    Un escrit molt bonic Eva, gràcies per compartir els teus sentiments. Per si et pot ajudar, és un clàssic, Palabras para Júlia, un poema trist, però ple d'esperança i optimisme, en moments tant difícils com els que estàs vivint. Ostres quina putada i quina ràbia. Ànims, ànims molts ànims !!
    Sílvia Vila Juny 29, 2017 10:16 pm
    Hola Eva, fa un temps vàreu publicar un relat curt meu que parlava d'algú que buscava la paraula perfecta, i que quan la va trobar ningú no va saber quina era perquè se l'endugué el vent. A tú el vent se t'endugué en Carles. Ell, us va deixar la paraula perfecta: AMOR. Endavant, i endavant!
    Imma C. Juliol 31, 2017 2:15 am
    "No deixis de creure que les paraules i la poesia, sí que poden canviar el món." Walt Whitman
    Anònim Maig 1, 2018 10:24 pm
    He pasat pel mateix ...no hi han paraules per descriure com et sents...i el temps no cura res...nomès ho sabem els que ho pasem.Molta força i una abraçada.

Nou comentari

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Clara Sáez
Una porta a l'art
14 il·lustracions de Clara Sáez, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...