​Fer coses sola

Hi ha milions de coses noves al món esperant ser contemplades

Foto: Irma Pinto

 

 

El divendres això que obro Instagram i veig una story del Xarim Aresté que diu que toca a l’Oncle Jack, a l’Hospitalet. El seu nou disc el trobo boníssim i encara no m’havia inventat res per fer aquella nit. Però, espera, a qui dic que m’acompanyi? Això és d’aquí a dues hores. Ho comento a les Albes i diuen que no poden. Què faig, escric als del pis? I llavors penso: que carai, per què no hi vaig jo i punt?
 
Surto del despatx, de camí, en un aparador, trobo un vestit blau i me l’enduc posat, i arribo, sense bateria al mòbil –sense poder amagar-me rere el teclat–, en aquest petit bar. Hi entro: sorpresa, és un museu de Jack Daniels. Sec. Potser som trenta persones. És fosc i al sostre, com si fos un petit univers, s’encenen llumetes grogues, i, amb una voll damm a la mà, penso que només per veure això –insignificant, sí, però de cop em fa pensar en el que mig havia oblidat: que hi ha milions de coses noves al món esperant ser contemplades– ha valgut la pena venir. I en Xarim canta i, entre cançó i cançó, parla. I, com si un déu m’hagués col·locat aquí, el que diu és justament el que més necessitava escoltar aquesta nit.

Que quan toques l’acord de do major ja veus que ell, tot sol, és preciós, i t’encantaries escoltant-lo una vegada i una altra, i que a la vida a vegades ens agradaria viure eternament en aquells moments que sonen bé. Però que ja se sap que abans cal travessar èpoques escrites en un to que no és el teu. Que l’acord de do major està format per tres notes que s’han posat d’acord: mira, com jo, que avui he fet un petit pacte silenciós amb mi. Que a vegades tenim tan de soroll al cap que no podem veure el que val la pena de veritat. Que tot aquest sac de cabòries que ens fabriquem al cervell no són importants pels altres, perquè els altres també tenen el seu sac. I així anem –no sé on–, mig cecs i mig perduts. Que per entendre bé el que hem viscut cal que hi hagi una distància, una perspectiva. I llavors penso en els amors amb què he perdut el nord, i com només de lluny, amb els anys, –i no allà, amorrada al present–, he sabut mig entendre què (ens) passava.
 
Me’n vaig anar del concert contentíssima d’haver-hi anat. Vaig parlar amb un i amb l’altre, les cançons i els consells em van enlairar ben lluny per després ressituar-me en aquesta vida meva, i tot plegat em va recordar un petit secret: val la pena fer coses sola perquè no les faig sola, les faig amb mi. 


Comentaris

    Rousaritte Juny 26, 2019 5:37 am
    He tardat 40anys, però ho he fet fet: fer coses amb mi. I tot es percep i es processa diferent, amb una intensitat i puresa d'un altre color. Però és veritat també que les ganes de compartir-ho després, d'explicar-ho, hi són. I, de vegades, mentre ho faig, sento que porto a l'ànima algú. He arribat a la conclusió que ho necessito, tant com estimar. Fer coses sola, amb mi, m'equilibra i m'omple. El que no sé és per què he tardat tant a començar. Gràcies per compartir les reflexions, has estat el meu "Xarim Aresté".
    Magda Sánchez Juny 27, 2019 8:59 am
    Ostres! Com m'ha resonant el teu article. Quant em va costar començar a fer coses sola i a vegades encara costa.... Però les faig i descobreixo com tú que val la pena i que jo sóc una molt bona companyia per mi mateixa.
    Gemmarb1 Juliol 1, 2019 1:20 am
    Faig coses sola i tb acompanyada, i gaudeixo d les dues maneres, gaudir de mi i dels altres.
    Mirta Juliol 3, 2019 9:48 pm
    Pràcticament sempre ho he fet tot sola. He viatjat, he pres decisions molt importants, interactuo anb altres i acabo sola, he 'construit' sola casa meva... i hi visc sola, sense voler-ho ja fa més de 15 anys que hi visc, sola. Em vaig aïllant, em vaig tancant, accepto la meva soletat però no la vull. Voldria compartir-ho tot i res puc compartir. Així no vull viure. No sé com canviar aquesta maleïda tendència. M'entristeix fer-ho tot sola, no poder-ho compartir... Ho sento.
      yoyesm Agost 18, 2021 1:35 pm
      Em trobo en una situació semblant i, a vegades, em sento exactament igual que tu. He viatjat, viscut i treballat sempre però des de fa anys, sola. I començo a estar-ne cansada. Per això procuro fer alguna cosa cada dia, parlar amb gent i, almenys, tenir estones de companyia.
    Rosa Maria Pascual Sellent Agost 18, 2020 6:29 pm
    Descobreixo dia a dia que em costa molt tirar endavant sola tenint tan clara la idea que estem fets per compartir i per ajudar-nos...
    Jordi Pirineu Agost 20, 2020 7:10 pm
    Justament m'agafes sol a la muntanya llegint la teva anècdota i reflexió. La trobo molt encertada i m'has reforçat una idea que cada vegada em va agafant més força: cal saber estar alguns moments amb un mateix en solitud. I que fàcil és dir-ho, i que difícil dur-ho a la pràctica! Després de molts anys estant en parella, i de fer la gran majoria de coses acompanyat, m'he decidit a passar uns dies en solitari a la natura. I no tot és de color de rosa... Hi ha moments meravellosos i d'altres de sentiment de pèrdua i desconeixement d'un mateix que arriben a espantar. Caminant es fa camí! Gràcies!

Nou comentari

Laura
I si l’atzar et porta lluny,/ que els déus et guardin el camí
Més entrades...