Foto: Luis Hernandez


Les mans tenen memòria. És fàcil detectar-ho quan toques un instrument. Sovint, les hores d’estudi es limiten, almenys en el meu cas a “fer dits”: canvis d’acord lents, progressions i recorreguts sobre les cordes de la guitarra, sense tocar cap melodia, només per ensenyar-los el camí que després hauran d’executar de manera mecànica.

Aquests dies, en què toco més de l’habitual, no puc deixar de fascinar-me amb la memòria dels meus dits. M’adono que, tot d’una, després de poques repeticions, són capaços de fer el camí sols. M’adono, també, que són de retentiva tossuda i que hi ha alguns camins encarcarats que no volen desaprendre, després de tants anys de fer-los d’una manera determinada. Costa cent vegades més corregir els vicis que integrar la novetat.

Passa el mateix amb la manera com vivim. Amb com reproduïm costums: com entrem a la dutxa, a la nostra dutxa, i com ens costa canviar quan som en una dutxa aliena, la dosi d’oli i vinagre que posem a l’amanida, la manera com pleguem els mitjons. All a l’arròs bullit o ceba a la mongeta tendra. La mecànica dels gestos repetits abans de sortir de casa. El ganivet sempre a la dreta del plat i mai mullar el raspall de dents abans de posar-hi la pasta. Les petites accions en què es divideixen les persones, les que has de consensuar quan comparteixes espai i hàbits. El costat del llit on dorms, aquell espai de matalàs que lluitaries al fang, si calgués.

Després hi ha els rituals. Això ja va a gustos i –especialment– a manies. La manera com comences una llibreta nova (pàgina en blanc, data d’inici), com et prepares abans de veure una pel·lícula (pijama, lavabo, ulleres, xocolata, llibreta, play) com et maquilles (ulls, coloret, llavis) o quina progressió segueixes quan fas neteja (habitació, menjador, cuina, lavabo) o quan rentes els plats (gots, plats, coberts, olles).

Hi ha coses difícils de canviar. Quan toques un instrument, quan fas bugada o quan t’enfrontes al món. Penso en la repetició lenta del gest correcte, en la mecànica que s’aprèn sola, en la memòria dels meus dits. En els seus vicis i en els meus, tan difícils de corregir després d’anys d’anar sols. En el somriure de complicitat dels meus amics quan em cacen una conducta profundament idiosincràtica. En el meu somriure quan jo els la caço a ells. En la mitja hora de marge que el meu gos sempre em dóna als matins fins que no em sap desperta del tot. En el meu whatsapp més habitual: “Vaig tard”. En l’anular i el petit abandonant la primera i la segona corda quan haurien d’esperar-se pacients que l’índex i el cor arribessin per completar l’acord de manera orgànica. En tot el que ja no canviarà ni en dies sencers de fer dits.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a octubre 28, 2016 | 09:06
    Anònim octubre 28, 2016 | 09:06
    Fantàstica!

Nou comentari

El piano

Comparteix

La nova cançó de Joan Dausà

Sortegem 3 entrades dobles per la festa de presentació a l'Antiga Fàbrica Estrella Damm
Comparteix

The Look of Love

Nina Simone, Dionne Warwick i Diana Krall canten la cançó popularitzada per Dusty Springfield
Comparteix

Jove per sempre

Que sempre facis coses per als altres i deixis que ells les facin per a tu
Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

Paraules (úniques) d’amor

14 dibuixos descriuen mots singulars d'arreu del món relacionats amb l'art d'estimar
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor

Comparteix