Fer-se gran contra la vida

La felicitat completa no existeix i la infelicitat completa, tampoc

Foto: Bill Dickinson


Fer-se gran contra la vida és una putada. La frase és d’un amic que encara era un nen quan se li va morir la mare. Tu tens 47 anys i la idea de quedar òrfena no la pots ni pensar. Et faria pànic no poder trucar a la mare per dir-li he arribat bé o estic tan cansada o em fa mal el món. No poder trucar a la mare per dir-li mama se m’ha mort la mare, i ara què.
 
El teu amic ha après a viure sense mare, quin remei. I ha estat feliç a estones, com tothom. Va créixer sense una mare però sense la por de perdre una mare que ja no hi era. Sense por de gairebé res, de fet. De què coi has de tenir por si se t’ha mort la mare quan eres un nen.
 
La felicitat completa no existeix: com a mínim, tens por de perdre el que tens. La infelicitat completa, tampoc: almenys t’has alliberat d’alguna por. Com va escriure Jonathan Franzen, hi ha certa felicitat en la infelicitat. I a la inversa: ara mateix, ni que estiguessis lliure de preocupacions immediates, t’impediria ser del tot feliç la certesa que algun dia enyoraràs aquesta tarda de dissabte en què tens a prop o a cop de telèfon la gent que estimes.
 
Fer-se gran –amb la vida a favor o en contra, va com va– és patir atacs de nostàlgia anticipada cada cop més sovint. És plorar com mai abans escoltant Yesterday, perquè mai abans havies enyorat l’ahir com l’enyores avui, aquest 29 d’octubre que potser demà ja trobaràs a faltar. És entendre que mai estaràs tan lluny de la mort de la mare, ni de cap altra calamitat inimaginable, com en aquest precís instant.
 

Comentaris

    Anònim Octubre 30, 2016 9:14 pm
    Uf com m'agrada com escrius...i l'escrit del mes de març 'costa tant d'imaginar' és sublim com aquest! Vaig perdre la mare al poc de publicar l'article i el tinc gravat al cap per sempre més. La felicitat són petits instants això penso i sento... Gràcies
    Jan61 Octubre 30, 2016 9:50 pm
    I com cada cop que et llegeixo, em sento identificat en els teus mots. Ni una coma hi és sobrera.
    Anònim Octubre 30, 2016 10:13 pm
    Ja ho digue voste en el treball...LA VIDA NOMES SAP VIURE.Sempre m'he preguntad que es la felicitat?.
    ImmaCC Octubre 30, 2016 10:55 pm
    Eva, sempre arribes al meu petit cor i expresses allò que he sentit, sento i segurament sentiré. Gràcies r expressar i compartir aquests sentiments comuns.
    Anònim Octubre 30, 2016 11:14 pm
    Tinc 60 anys i van morir fa 16 i 15 anys els trobo a faltar no van coneixer la meva filla i sempre pensó el feliços que hagueren estat, sobre tot el meu pare que amb la meva mare hagueren anat amunt i avall amb la seva neta. Però...andavant uns marxen i d'altres arriben.
    Roser f.a. Octubre 31, 2016 7:41 am
    M.ha fet plorar.Imaginar q és morta la mare no és el mateix q perdre-la. Quan va morir i vaig quedar-me sola a casa d em posava malalta plorava em sentia sola no tenia a ningu q em cuides . La soledat no escollida és la q et fa mal passan el dol sola. I encara q estiguis amb gent tornes a casa i ella ja no hi es. Aquí li expliqués com anat el dia, amb qui rius discuteixes, vas a comprar...
    Anònim Octubre 31, 2016 8:20 am
    M'has llegit molt bé el pensament... aquest mes fa un any de la pèrdua de la mama...en un setmana...ella, crec que no va tenir temps de saber que es moria...encara penso a trucar-la per telèfon...vaig a veure-la...li diré..ha estat el meu primer aniversari que no m'ha felicitat...el més trist de la meva vida...com l'anyoro?
    Anònim Octubre 31, 2016 9:00 am
    Vaig perdre els meus pares quan tenia 35 anys, ( en menys de un any , varen parti tot dos), la meva sensacio es que teniu un mur darrera mi i es va rompre... la por de caura era terrible
    Anònim Octubre 31, 2016 10:44 am
    Vaig perdre la meva germana gran, els meus 2 nebots i el meu cunyat quan jo tenia 25 anys. ARa en tinc 30 i la idea de que marxin els meus pares em tortura. Vaig a trucar currents a la meva mare per enviarlhi un peto. Anims i força a tots els que eu perdut.
    A ser feliços! Octubre 31, 2016 11:10 am
    La felicitat completa sí que existeix i només depèn de tu. Que et faci mal que es mori la teva mare és només una percepció, un dolor que crees TU dins teu. La por igual. Tot és la veueta interior que ens fa dubtar, patir, sentir-nos insegurs, tenir ansietat...tot això per no viure la vida plenament, doncs escolta, potser hauríem de prendre consciència que això és només una veu i no som nosaltres que no li hem de fet cas. La felicitat és una tria. No depèn de la raó. És una tria personal. Perquè si et comences a basar en raons potser ningú s'atreviria a afirmar que mereix ser feliç o no en tots els moments. Així que si tries ser feliç perquè tries ser feliç ho ets i pots fer tot el que et proposis. Comprovat personalment.
    Anònim Octubre 31, 2016 9:06 pm
    Jo vaig perdre la mare sobtadament als 20 anys, i si, creixes en contra de la vida. Vaig passar a tenir-ne molts més. Va ser (i encara és) molt dur, però he pres consciència de lo forta que sóc. He tirat endavant amb mil llagrimes als ulls i mil nit sense dormir, però he tirat endavant i això mai t'ho esperes fins que hi ets. La trobo a faltar en les coses més insignificants que feiem juntes (un petó de bona nit, un 'abrigat que fa fred' o una tarda de peli al sofà) i a partir de moments com aquests vius valorant molt més les coses més tontes i que poden passar més per alt. Podriem dir que tens la felicitat dels petits moments més a mà, però la felicitat 'general' s'esfuma.
    Anònim Novembre 4, 2016 9:14 am
    Jo vaig perdre el pare quan anava a fer els 18 (em va importar ben poc passar a ser major d'edat) i visc amb la por de perdre la mare. Intento no donari voltes per no PRE-ocupar-me abans d'hora però és complicat a vegades. Hi ha coses que ens fan més forts, viure morts d'essers estimats n'és una, però igual preferiria ser menys forta i menys valenta i continuar tenint el meu pare amb mi (bé, ara ja tindria una edat que ens faria patir perdre'l).
    Anònim Novembre 5, 2016 8:35 pm
    El pitjor és haver de plorar per la mare encara que no hagi mort.El pitjor es que hi sigui I que no comparteixi res amb tu.Que no hi sigui quan la necessites encara que visqui a un carrer.Que no et truqui per veure com estas,com et trobes,si et fa falta res. Pitjor que es mori una mare es tenir-la viva I que no hi sigui quan la necessites.I que mai no t'abraci ni t'acaroni ni et pregunti si ets feliç.
    Anònim Novembre 6, 2016 8:31 pm
    Renoi Eva,com em fas plorar! Escrius de meravella!

Nou comentari