Foto: Bill Dickinson
Fer-se gran contra la vida és una putada. La frase és d’un amic que encara era un nen quan se li va morir la mare. Tu tens 47 anys i la idea de quedar òrfena no la pots ni pensar. Et faria pànic no poder trucar a la mare per dir-li he arribat bé o estic tan cansada o em fa mal el món. No poder trucar a la mare per dir-li mama se m’ha mort la mare, i ara què.
El teu amic ha après a viure sense mare, quin remei. I ha estat feliç a estones, com tothom. Va créixer sense una mare però sense la por de perdre una mare que ja no hi era. Sense por de gairebé res, de fet. De què coi has de tenir por si se t’ha mort la mare quan eres un nen.
La felicitat completa no existeix: com a mínim, tens por de perdre el que tens. La infelicitat completa, tampoc: almenys t’has alliberat d’alguna por. Com va escriure Jonathan Franzen, hi ha certa felicitat en la infelicitat. I a la inversa: ara mateix, ni que estiguessis lliure de preocupacions immediates, t’impediria ser del tot feliç la certesa que algun dia enyoraràs aquesta tarda de dissabte en què tens a prop o a cop de telèfon la gent que estimes.
Fer-se gran –amb la vida a favor o en contra, va com va– és patir atacs de nostàlgia anticipada cada cop més sovint. És plorar com mai abans escoltant Yesterday, perquè mai abans havies enyorat l’ahir com l’enyores avui, aquest 29 d’octubre que potser demà ja trobaràs a faltar. És entendre que mai estaràs tan lluny de la mort de la mare, ni de cap altra calamitat inimaginable, com en aquest precís instant.
11
4
