El fons del fons

El final feliç no és el final: el conte segueix i arriba l'aflicció

Foto: Amanda Tipton


Esperes un segon fill i et fa l’efecte que no el podràs estimar tant com al primer. Però la criatura neix i t’adones que l’amor se t’eixampla. Un fenomen sorprenent que es repeteix amb cada nou fill, ho sé perquè en tinc quatre.
 
Per definició, el que és infinit no s’acaba mai. I als fills els estimem –dins la nostra existència finita– amb un amor d’aquesta mena. Sense límits ni mesura ni res que s’hi assembli. Fins al cel i tornar, fins a l’horitzó de l’univers, fins allà on es troben les rectes paral·leles. Passi el que passi i per sempre.
 
(Per sempre, tu ja m’entens: fins que la mort ens mata.)
 
El final feliç no és el final: el conte segueix i arriba l’aflicció. Llavors la tristesa ens empeny cap avall amb la calma dels guanyadors, dels qui tenen la paella pel mànec. Ni que t’esforcis a surar perquè intueixes que l’únic remei és viure, cada minut ets més a prop dels antípodes. El paisatge? Projectes trencats i records buits i alegria impossible.
 
T’han dit –i t’ho vols creure– que les ferides cicatritzen tard o d’hora. Però mentre caus i caus, t’assalta una temença: potser la tristesa no sap tocar fons, així com l’amor no sap tocar sostre.
 

Comentaris

    Daniela Setembre 17, 2017 7:20 pm
    Amb cada cosa que ens pasa s‘engrandeix el poder de estimar.
    Rosana Setembre 17, 2017 8:55 pm
    Un plaer llegir-te. Arribes a l'ós sense fer mal.
    Júlia Viñeglas Setembre 17, 2017 9:10 pm
    Gras article Eva. Amb quina senzillesa expresses sentiments tan dolorosos. Desitjo que amb l' amor sense límits dels teus quatre fills t' ajudi a tirar endavant. Una abraçada.
    Anònim Setembre 17, 2017 9:42 pm
    Estima Eva, et don les gràcies per les teves reflexions. T'envio el testimoni i la certesa de qui ha patit com tu: és el record de l'amor viscut qui, quan pareix que tot està enfosquit, et treu d'aquesta gran tristesa. Vindrà la pau!
    Anònim Setembre 17, 2017 10:05 pm
    Un dia no saps com ni perquè comences a pujar i et trobes surant amb la tristesa com una dolça companyia que t'ajuda i et dóna permís per tornar disfrutar de la vida.
    Martavaello Setembre 17, 2017 10:12 pm
    No ens coneixem pero t envio una abraçada plena d amor, d aquest que no toca sostre...
    Antònia Vallribera Setembre 17, 2017 11:10 pm
    Si t'agafes fort a l'amor pots arribar a veure la tristesa des de dalt. No desapareix però no t'arrossega cap avall. I, a poc a poc, cada cop la veus més lluny.
    Marta RS Setembre 17, 2017 11:31 pm
    Fins al cel i tornar. Una de les expressions que més defineix l'amor que sento pels meus. Com t'entenc. En canvi la tristesa ho xucla tot cap a un forat negre que fa mal. M'encanta que posis lletra als sentiments. Ets molt gran Eva. Una abraçada.
    Onada Setembre 17, 2017 11:38 pm
    Gràcies per transmetre eixos sentiments amb els quals em sento tan identificada. Em fan sentir-me una mica menys sola. I em dol enmig de l'ànima que, per a lo difícil que és trobar un bon company de vida i pare, la malaltia te l'haja arrebatat. Em sap molt greu. Perquè en sóc conscient que tenir un company com el que tu has tingut és una casualitat còsmica que ben pocs l'aconsegueixen. En el meu cas, la malaltia d'un dels meus fills ha canviat per sempre la família tal qual la coneixia: el meu company de vida és un convidat de pedra a la vida, incapaç d'actuar i a qui li ha canviat el caràcter. Ara ni és bon pare ni company de vida. És una sombra del que va ser. Ni demana ajuda ni es deixa ajudar. Amb aquesta situació, pense que tot millorarà...però cada dia estic un poc més enfonsada que l'anterior.
    Anna P. R. Setembre 18, 2017 6:59 am
    Perquè no t'obres a la possibilitat de pensar que la mort no és el final? Que l'amor és més fort que la mort...
    Asun Calleja Setembre 18, 2017 7:44 am
    L'amor és infinit, i no limits, es como el univers. On cap un i caben tots, en care que cada planeta sigui diferent. Com podries escollir, si cadascú té quelcom diferent que els únics. Àvia amb 4 nets.
    glòria ms Setembre 18, 2017 8:06 am
    No et preocupis, la tristesa si que toca fons. Toca fons i és aleshores, quan ha tocat fons, que s'amaga darrera dels ulls i s'hi queda per sempre. De tant en tant, surt i es manifesta en la mirada. De vegades molt de tant en tant i de vegades més seguit, aquest és un misteri que ben segur tu algun dia ens podràs explicar amb les teves paraules tan ben trobadas. Una abraçada, Eva.
    Empar F Moya Setembre 18, 2017 2:55 pm
    Eva, gràcies per reflexar tan be, el que jo ara mateix sento. El día 4 el meu company de vida durant 33 anys, despres de mesos d'aquesta cruel malaltia, ha marxat de casa nostra, de matinada, fen me l'ultim regal, la pluja que tant sap que m'agrada cuan m' en vaig a dormir... I aixi començo sense ell, i adonam-me que serà per sempre ....i encara no ho puc creure.
    Anònim Setembre 18, 2017 5:26 pm
    Una abraçada.
    Anònim Setembre 18, 2017 10:52 pm
    El dol és com una muntanya russa. Al començament tots els dies són baixos. Però poc arriba aquell dia que no és tan dolent, i amb el pas de les setmanes, i els mesos, de cop trobes que la balança s'equilibra i la proporció s'iguala, fins que un dia t'adones que el comput de dies bons supera als que no ho són tant. Això no vol dir que la vida torni a tenir color, només que el dolor ja no és la única emoció que sents. Altres emocions tornen a recuperar el seu espai... I per desconcertant que et pugui semblar ara, la vida et tornarà a sorprendre positivament. Ànims! I, si pots,segueix posant paraules als sentiments. Ens ajudes a molts!
    Anònim Setembre 18, 2017 11:26 pm
    Hoy no quiero Seguir, la tristeza se apodera a pasos largos de mi cabeza, el alma apenas la puedo sentir y me siento tan cansada. Llorar ya no me sirve de nada si acaso para acabar de oxidar la coraza que me cubre.. Las horas no me sirven de nada. La vida me sobra, no quiero lo que me queda de ella.. no lo quiero...
    Anònim Setembre 19, 2017 6:23 pm
    Moltes gràcies per aquest escrit.2
    Anònim Setembre 21, 2017 9:13 pm
    Gràcies per la tendresa de les teves paraules. Compartir aquests sentiments ajudes a moltes persones i t'enforteixes pas a pas. Jo també ho he sentit.
    Anònim Setembre 30, 2017 5:31 pm
    El meu company de vida durant 36 anys va marxar del meu costat l'onze de setembre. S'el va endur la mateixa maleïda malaltia. D' aquell dia ençà només trobo una mica de alleugeriment en els teus escrits ,Eva. És tot tan trist ....i no veig el final a aquesta tristesa.. Gràcies .Tens la capacitat inmensa de posar paraules als sentiments. Les busco aquestes paraules.Les necessito.

Respon a Daniela Cancel·la les respostes