Foto: Juanedc
Dues vambes fan una porteria. El pare porta ulleres de sol i gorra blava. Fa tres passes enrere. Alça la mirada. Avança i xuta.
El nen de la samarreta vermella es llança cap a la dreta. Estira els braços, les mans i els dits tant com pot. Tanca els ulls. Cau a terra. La sorra s’alça i la pilota travessa una xarxa invisible fins a xocar amb la barca del darrere.
Ara li toca tirar a ell. Amb el palmell aplana el camp fet de granets, petxines i pedres. Col·loca la pilota de plàstic del Barça al centre. Mira cinc segons endavant. O potser deu. Una mica com si fos el Messi. Corre. Amb totes les seves forces i amb el peu menut dispara i el pare, sense moure’s, l’agafa. No juga ningú contra ningú. Més aviat aprenen a jugar junts mentre la tarda es fa vespre.
Un dia el nen de la samarreta vermella es farà gran. Haurà de parar amb les mans pilotes que no sabrà d’on vindran. I a vegades serà qüestió d’un dit, que entrin o que les aturi. Ja no gosarà dir: ei, t’has passat, no xutis tan fort. El xiulet de l’àrbitre no sempre farà justícia (coses de grans). El marcador, els números, li diran: has perdut, has guanyat. I ell en un cantó voldrà escriure amb quin esforç s’ha aixecat del terra, fins a quina hora va entrenar ahir, que li sap greu haver fet la traveta a no sé qui.
Serà el temps de treure les vambes de la sorra, per fer-s’hi un nus i després un llaç. D’aprendre a caminar amb els genolls pelats per camins que no sempre es podran aplanar. De veure que viure és agafar la pilota al vol i córrer i jugar i arriscar. Passar-la, per poder parlar en plural. Que no tot és el gol. Que encara que en cada jugada t’hi vagi la vida, després d’un partit en vindrà un altre.
Però això, ells, ara no ho pensen. El seu temps és el del públic distret fet de rasclets, barques i tovalloles. El de necessitar només una pilota. El de les pròrrogues fetes a mida: cinc minuts més i anem a sopar, eh?
0
0
