Els gols que vindran

Serà el temps de veure que viure és agafar la pilota al vol i córrer i jugar i arriscar

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Juanedc


Dues vambes fan una porteria. El pare porta ulleres de sol i gorra blava. Fa tres passes enrere. Alça la mirada. Avança i xuta.

El nen de la samarreta vermella es llança cap a la dreta. Estira els braços, les mans i els dits tant com pot. Tanca els ulls. Cau a terra. La sorra s’alça i la pilota travessa una xarxa invisible fins a xocar amb la barca del darrere.

Ara li toca tirar a ell. Amb el palmell aplana el camp fet de granets, petxines i pedres. Col·loca la pilota de plàstic del Barça al centre. Mira cinc segons endavant. O potser deu. Una mica com si fos el Messi. Corre. Amb totes les seves forces i amb el peu menut dispara i el pare, sense moure’s, l’agafa. No juga ningú contra ningú. Més aviat aprenen a jugar junts mentre la tarda es fa vespre.

Un dia el nen de la samarreta vermella es farà gran. Haurà de parar amb les mans pilotes que no sabrà d’on vindran. I a vegades serà qüestió d’un dit, que entrin o que les aturi. Ja no gosarà dir: ei, t’has passat, no xutis tan fort. El xiulet de l’àrbitre no sempre farà justícia (coses de grans). El marcador, els números, li diran: has perdut, has guanyat. I ell en un cantó voldrà escriure amb quin esforç s’ha aixecat del terra, fins a quina hora va entrenar ahir, que li sap greu haver fet la traveta a no sé qui.

Serà el temps de treure les vambes de la sorra, per fer-s’hi un nus i després un llaç. D’aprendre a caminar amb els genolls pelats per camins que no sempre es podran aplanar. De veure que viure és agafar la pilota al vol i córrer i jugar i arriscar. Passar-la, per poder parlar en plural. Que no tot és el gol. Que encara que en cada jugada t’hi vagi la vida, després d’un partit en vindrà un altre.

Però això, ells, ara no ho pensen. El seu temps és el del públic distret fet de rasclets, barques i tovalloles. El de necessitar només una pilota. El de les pròrrogues fetes a mida: cinc minuts més i anem a sopar, eh?
 

Comentaris

    Anònim Agost 29, 2016 11:28 pm
    Expresses molt bé el pas del temps, el que és i el que esdevindrà d, una manera magistral. Tinc un fill de nou anys i expremo el temps amb ell el màxim que puc, sé que aviat ja no el podré abraçar quan vulgui sino quan em deixi i que deixaré de ser la seva heroïna a la pesada de la mama i m, agafa tristor i plorera..però així és la vida..
    Roser T. R. Agost 30, 2016 11:26 am
    Preciós. Felicitats!
    Neus2179 Setembre 5, 2016 8:16 pm
    magnífic i molt recomanble de llegir a tots els pares

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...