Foto: Roman Kraft
Quan l’avi Y va morir, vaig entendre que totes som imprescindibles. L’àvia N havia passat tota la vida al costat d’aquell cos llargarut i encorbat que, en el seu moment, l’havia captivat –això deia ella– per l’elegància que desprenia. L’àvia no era tan extraordinària, o no en aparença: tenia una presència més habitual, menys especial, més corrent. Com la meva àvia se’n podien trobar moltes, però, per altra banda, els qui eren com l’avi no haurien pogut fer res de bo a la vida si no s’haguessin trobat amb la N de la seva vida per formar la unió perfecta: en cas contrari, segurament haurien hagut d’abandonar els territoris catalanoparlants i marxar a la península, per exemple, o bé a l’estranger.
De fet, unes dècades enrere, el germà de la meva àvia, l’oncle C, s’havia traslladat a terres castellanes amb la tieta H a la recerca d’una feina que els permetés estar junts. Ella –descendent de la nissaga H majúscula que era molt popular a l’Hospitalet de Llobregat–, treballava de valent durant l’hivern català, perquè buscar oportunitats laborals a l’equivalent castellà era un camí segur cap a l’atur estacional –la col·lega I era més afortunada: ella tenia treball assegurat fins i tot a la primavera. Recordo que, en alguns dinars de Nadal, ambdós matrimonis esclataven a riure quan recordaven que, al final, una parella –la dels avis N i Y– havia acabat treballant en l’àmbit de l’espardenya, mentre que l’altra –els oncles C i H– s’havia dedicat fonamentalment a la chancla: casualitats semàntiques derivades de les ineludibles imposicions gramaticals.
Els meus avis es van alegrar molt el dia que van dur al món els bessons S i S –els conhortava la certesa que mai no se sentirien sols–, però van arrufar lleugerament el front quan els comunicaren que la seva filla menor, la L, havia nascut amb una lleu protuberància que, amb els anys, acabaria esdevenint un punt volat: aquella circumstància condemnaria la petita a buscar desesperadament una companya amb qui, tanmateix, mai no podria gaudir de la proximitat càlida que generaven els cossos en contacte.
L’avi va esforçar-se molt per dissimular l’enveja que l’envaí en saber que el seu millor amic havia parit una L convencional que, el dia de demà, podria unir-se a una altra L amb qui construir una vida lliure. L’àvia –que era més optimista que l’avi, potser perquè no s’havia sentit mai exclosa per la seva excepcionalitat– esvaïa l’angoixa tot repetint que, ben mirat, la jove L· podria assolir la il·lusió i la intel·ligència necessàries per aspirar a una vida de novel·la i a uns amors de pel·lícula. Pitjor estava la seva cosina, la pobra Ç, condemnada a una vida incompleta –truncada, trencada– al costat de les vocals A, O i U, tan omnipresents fins i tot a les interjeccions més elementals –ah, ok, ups.
Les X no som infreqüents, però tampoc proliferem al ritme de les lletres M, S o R, per exemple. Encapçalem uns quants noms propis, això sí, però, en la resta de casos, solem envoltar-nos de les vocals més estilitzades, les I, per eixamplar els nostres recursos lèxics. El meu pare és X, també, i va conèixer la mare –una I preciosa– en un xiuxiueig. Després, els dos van fer el possible per tornar a coincidir: aixafaren maduixes, coneixeren moixos, dibuixaren brúixoles i, finalment, eixugaren cuixes fins que vaig néixer jo –la més eixerida, diuen, perquè no poden dir cap altra cosa. I què soc jo? Per ara, soc només una X –una incògnita ortogràfica matemàticament impossible de resoldre, encara–: qui sap si un dia seré una caixa de sorpreses, una ombra xinesa, un aixopluc, un dibuix, una esdrúixola o un tanmateix, tanmateix.
5
1
