Foto: Roman Kraft


Quan l’avi Y va morir, vaig entendre que totes som imprescindibles. L’àvia N havia passat tota la vida al costat d’aquell cos llargarut i encorbat que, en el seu moment, l’havia captivat –això deia ella– per l’elegància que desprenia. L’àvia no era tan extraordinària, o no en aparença: tenia una presència més habitual, menys especial, més corrent. Com la meva àvia se’n podien trobar moltes, però, per altra banda, els qui eren com l’avi no haurien pogut fer res de bo a la vida si no s’haguessin trobat amb la N de la seva vida per formar la unió perfecta: en cas contrari, segurament haurien hagut d’abandonar els territoris catalanoparlants i marxar a la península, per exemple, o bé a l’estranger.

De fet, unes dècades enrere, el germà de la meva àvia, l’oncle C, s’havia traslladat a terres castellanes amb la tieta H a la recerca d’una feina que els permetés estar junts. Ella –descendent de la nissaga H majúscula que era molt popular a l’Hospitalet de Llobregat–, treballava de valent durant l’hivern català, perquè buscar oportunitats laborals a l’equivalent castellà era un camí segur cap a l’atur estacional –la col·lega I era més afortunada: ella tenia treball assegurat fins i tot a la primavera. Recordo que, en alguns dinars de Nadal, ambdós matrimonis esclataven a riure quan recordaven que, al final, una parella –la dels avis N i Y– havia acabat treballant en l’àmbit de l’espardenya, mentre que l’altra –els oncles C i H– s’havia dedicat fonamentalment a la chancla: casualitats semàntiques derivades de les ineludibles imposicions gramaticals.

Els meus avis es van alegrar molt el dia que van dur al món els bessons S i S –els conhortava la certesa que mai no se sentirien sols–, però van arrufar lleugerament el front quan els comunicaren que la seva filla menor, la L, havia nascut amb una lleu protuberància que, amb els anys, acabaria esdevenint un punt volat: aquella circumstància condemnaria la petita a buscar desesperadament una companya amb qui, tanmateix, mai no podria gaudir de la proximitat càlida que generaven els cossos en contacte.

L’avi va esforçar-se molt per dissimular l’enveja que l’envaí en saber que el seu millor amic havia parit una L convencional que, el dia de demà, podria unir-se a una altra L amb qui construir una vida lliure. L’àvia –que era més optimista que l’avi, potser perquè no s’havia sentit mai exclosa per la seva excepcionalitat– esvaïa l’angoixa tot repetint que, ben mirat, la jove L· podria assolir la il·lusió i la intel·ligència necessàries per aspirar a una vida de novel·la i a uns amors de pel·lícula. Pitjor estava la seva cosina, la pobra Ç, condemnada a una vida incompleta –truncada, trencada– al costat de les vocals A, O i U, tan omnipresents fins i tot a les interjeccions més elementals –ah, ok, ups.

Les X no som infreqüents, però tampoc proliferem al ritme de les lletres M, S o R, per exemple. Encapçalem uns quants noms propis, això sí, però, en la resta de casos, solem envoltar-nos de les vocals més estilitzades, les I, per eixamplar els nostres recursos lèxics. El meu pare és X, també, i va conèixer la mare –una I preciosa– en un xiuxiueig. Després, els dos van fer el possible per tornar a coincidir: aixafaren maduixes, coneixeren moixos, dibuixaren brúixoles i, finalment, eixugaren cuixes fins que vaig néixer jo –la més eixerida, diuen, perquè no poden dir cap altra cosa. I què soc jo? Per ara, soc només una X –una incògnita ortogràfica matemàticament impossible de resoldre, encara–: qui sap si un dia seré una caixa de sorpreses, una ombra xinesa, un aixopluc, un dibuix, una esdrúixola o un tanmateix, tanmateix.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a febrer 27, 2020 | 12:36
    Anònim febrer 27, 2020 | 12:36
    Genial! Preciós relat! Em servirà per treballar-ho al taller de Llengua. Una seguidora anònima enamorada de la teva creativitat!
  2. Icona del comentari de: Margalida Socias a febrer 27, 2020 | 16:14
    Margalida Socias febrer 27, 2020 | 16:14
    M'encisa com, Laura, jugues amb les paraules i les lletres... I tot neix i reneix del joc de la creativitat, convertint la sintaxi i la seva semàntica en emoció. Gràcies

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix