Foto: Liana Mikah
La mitjana edat té poques compensacions, es veu. Segons l’humorista i escriptor estatunidenc David Sedaris, una d’elles és tenir a casa una habitació de convidats com déu mana. Vull dir, una habitació moblada com la cambra d’un hotel –fins i tot amb una d’aquelles andròmines plegable per posar maletes– que no serveixi per a res més que per tenir-hi convidats. Ell en té dues. Ho explica en un dels relats del seu darrer llibre, Calipso (Navona), una barreja d’humor i autobiografia que et deixa amb la sensació que la vida no fa gens de gràcia però que ell se’n riu tota l’estona.
Bé, hi he estat pensant. A casa no tinc habitació de convidats. No vull dir que no pugui quedar-se mai ningú a dormir. Vull dir que no tinc una cambra on hi hagi un llit vestit, un armari nu, una andròmina plegable per deixar els equipatges i un bany adjacent que no s’usi normalment. Sedaris ho té més fàcil, perquè no té fills ni pensa tenir-ne i tampoc té ni pensa tenir mascotes. A casa meva tot està en ús i tot és ple. Fins i tot la cuina fa de dormitori dels nostres quatre gats. Un cop van venir per sorpresa dos adolescents sense manies i els vaig entaforar a l’habitació de la rentadora, on s’hi van trobar molt bé perquè estaven molt enamorats. Haguessin estat igual de bé a l’armari dels comptadors, em penso.
És a dir, que per tenir l’habitació de convidats que segons Sedaris és el consol de la mitjana edat m’hauré d’esperar fins que els fills marxin de casa. I, la veritat, tal i com estan les coses, em penso que això passarà quan ja seré a la tercera edat o potser a la quarta. De manera que la maduresa s’haurà acabat per a mi sense haver tastat mai la satisfacció d’acompanyar els convidats fins a una habitació que els pertany en exclusiva. Que els esperava.
Llavors penso en els convidats. En vull? Els espero? Tinc ganes de tenir-ne, de complaure’ls? M’adono que, llevat dels amics dels fills, poca gent es queda a dormir a casa. Quan els nens tenen convidats, més aviat els agrada compartir amb ells la seva pròpia habitació i sempre trobem la manera. Tinc llits de sobres, llits niu, llits supletoris, sofàs llit i fins i tot tres llits inflables. Em penso que n’hi ha ben bé de sobres. Encara recordo com un malson una festa de pijames que, fa uns quants anys, va acabar amb deu pernoctacions. Vaig prometre’m que no es repetiria i ho he acomplert. No, no, deixa, és molt millor no tenir habitació de convidats. No fos cas que en tenir-ne haguéssim de convidar algú.
Fet i fet, em penso que una de les compensacions de la mitjana edat és poder convidar a qui et doni la gana. Fins i tot a ningú.
