Foto: abhijit chendvankar


Quan era petita, fer anys volia dir portar llaminadures a l’escola, que et fessin una corona amb cartolina i un àlbum ple de dibuixos dels teus companys. Era també sortir de l’escola i fer algun extra: canviar l’entrepà habitual per un croissant amb xocolatina, que la mare em fes llibrets amb patates rosses per dinar i bufar les espelmes al meu pastís d’aniversari preferit, malgrat la mania que tota la meva família li tenia a la mantega dolça: una Sara.

Divendres en vaig fer trenta-quatre. No duc llaminadures als companys, però sí uns croissanets a la feina. No em fan corones ni menjo llibrets, però dino amb amics i el dia és un no parar de felicitacions per terra, mar i aire. Els meus saben que m’encanta celebrar-ho molt i sempre s’esforcen perquè sigui un dia especial.

El dia sempre comença més o menys igual: la meva mare em truca per explicar-me el dia que vaig néixer. Part provocat, perquè vaig ser un nadó gran i “li estava fotent l’estómac enlaire” (sic), de manera que em van treure tres setmanes abans del previst, a les quatre, a la clínica del poble i sense epidural. Rosseta, blanqueta i llarga com un dia sense pa. A ella li agrada recordar-ho i a mi m’encanta que m’ho expliqui.

M’agrada fer anys. M’agrada rebre totes aquestes mostres d’afecte. M’agrada veure que creixo i sento que no se m’està escapant la vida per enlloc, que vaig de bòlit però visc tot el que puc viure. Que segueixo aprenent coses, que això no t’ho acabes ni que vulguis.

Quin regal, estar viu. Quina aventura. Quants clarobscurs i misteris per desentrellar. Quanta gent al meu voltant i quanta gent encara per conèixer. Quants llibres per llegir i quantes pel·lícules per veure. Quantes cerveses per amuntegar en converses eternes, en vermuts interminables.

Avui, mentre dinàvem un arròs negre increïble a La Barceloneta, he demanat als meus pares si el dia que vaig néixer es van imaginar que algun dia faria trenta-quatre anys. Mon pare m’ha mirat amb la cara que fa quan li faig preguntes que considera estranyes però que intueix que tenen un fons important. Què vols dir?, m’ha preguntat, rient. Que si m’havíeu imaginat gran, li he respost. Home i tant, fill, només faltaria!, ha saltat ma mare. Però ell s’ha quedat callat, pensant.

Perquè el fons, ell ho sabia, era important: passen els anys i no ens n’adonem. Hi ha alguna cosa d’aquell nadó llargarut que mon pare encara veu en mi. I que segurament, en l’essència, encara perdura.

Però d’aquell maig del vuitanta-dos ja en fa trenta-quatre. Que en vinguin molts més. I que m’enganxin brindant i rient, com sempre. I, sobretot, tan ben acompanyada com ara.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: HSM a maig 15, 2016 | 09:07
    HSM maig 15, 2016 | 09:07
    Moltíssimes felicitats, Míriam! Al llegir el nom de Sara, referint-te a la mantega dolça, m'ha vingut a la ment aquest dolç rodejat d'ametlles que tan present va estar a la meva infància. Sóc una mica més vella que tu, en tinc 35 i de l'any 80, aquesta pregunta d'imaginar-me gran crec que els hi preguntaré als meus pares també. Suposo que em contestaran el mateix que a tu. Els pares sempre volen que ens fessem grans (faltaria més!!!) i que ens seguim complint molt més amb salut i alegria. Per molts anys!

Nou comentari

Comparteix