Foto: Coen Staal
L’home que no es considera reaccionari cerca al diccionari l’adjectiu reaccionari i no s’hi identifica, així que tanca el diccionari. L’home que no es considera reaccionari es postula com un subjecte atípic que va per lliure, un outsider ideològic, i per això s’ofèn quan algú s’entesta a enviar-lo a aquell espai situat a la dreta; per arbitrarietats que se li escapen, mai ningú no l’ha enviat a l’espai que hi ha just a l’esquerra. L’home que no es considera reaccionari no se sent ni conservador ni progressista, que tots els extrems es toquen, i si l’home que no es considera reaccionari vota partits que resulten ser de dretes és per raons econòmiques ben legítimes i gens incompatibles amb la defensa de la igualtat, de la igualtat de debò, però, i no d’aquesta moda del feminisme que l’home que no es considera reaccionari troba innecessàriament radical, que ni que ell no se les hagués estimat sempre, les dones.
L’home que no es considera reaccionari no se sentiria atacat ni empetitit si el cap de l’empresa on treballa fos una dona, i de fet l’home que no es considera reaccionari té un llistat de bromes enginyoses sobre el doble sentit ben subtil d’estar a les ordres d’una dona, de tenir a prop una femella que li diu què ha de fer. L’home que no es considera reaccionari se sent menys reaccionari que mai en imaginar les riallades dels companys de bar quan ell presumeixi del seu exquisit humor políticament incorrecte, perquè la correcció política —l’home que no es considera reaccionari ho té clar— és el càncer d’aquesta societat.
Quan surt de la feina, l’home que no es considera reaccionari llegeix al diari el titular sobre l’empresonament d’una jove per injúries a la corona. L’home que no es considera reaccionari en té prou de mirar la foto de la noia —el cap mig rapat, els pírcings al nas i a les celles, la roba pollosa— per reafirmar-se com un home raonable que no pot entendre que alguns busquin problemes on no n’hi ha, havent-n’hi tants que encara cal solucionar, començant per l’economia. L’home que no es considera reaccionari es fixa que la noia té pèls davall de l’aixella esquerra i pensa que és una llàstima, que la jove seria força bonica amb un poc de maquillatge, però que a la seva època les dones que eren una mica masclets tampoc no es maquillaven ni es depilaven. L’home que no es considera reaccionari lamenta que algunes dones titllin la seva generació de masclista. Generalitzar li sembla molt perillós, a l’home que no es considera reaccionari, sobretot perquè ell, per exemple, sempre ha tingut una relació molt afable amb la germana, amb les nòvies, amb aquella cambrera tan sexi del restaurant on demana el menú del dia quan a la feina fan horari partit. L’home que no es considera reaccionari es demana com és que les cambreres dels bars són sempre tan exuberants i encantadores.
I no obstant això, la filla de l’home que no es considera reaccionari li ha dit avui al pare que és un reaccionari i que no és conscient que la tracta amb paternalisme i amb condescendència sempre que ella parla de masclisme, de racisme, d’homofòbia, dels perills de la ultradreta. Aleshores l’home que no es considera reaccionari fa gala d’una sensibilitat que el seu pare mai no hauria entès, i en lloc de fotre una galtada a la filla bocamolla l’envia a l’habitació després de manar-li callar, que a veure què s’ha cregut, que a veure què en sap ella de la vida. Quan la muller apareix per darrere i posa la mà a l’espatlla de l’home que no es considera reaccionari, l’home que no es considera reaccionari es tranquil·litza i se serena, tot satisfet per la sort que ha tingut en casar-se amb una bona dona que entén quan cal callar com a forma de suport a un model de conducta que mai de la vida podrà considerar-se reaccionari.
