I tu, escrius? A mà o a l’ordinador? I què escrius? T’agradaria escriure i no pots? Escrius sense solta ni volta, amb cap objectiu concret? Escrius receptes? Un diari secret? Copies frases dels llibres que llegeixes? Llistes de coses? Apunts i notes? Anècdotes de viatges? Cartes? T’has preguntat el perquè?
Cap millor dia que el de Sant Jordi per preguntar-se per què escrivim. Més enllà de les interessants explicacions científiques que ofereix per exemple la neuròloga Alice Weaver Flaherty al seu The Midnight Disease, on proposa una teoria neuronal que estaria a la base de tot impuls creatiu i també de la grafomania –que no té res a veure amb pensar i realitzar una obra–, el desig de posar paraules negre sobre blanc és sorprenent.
Escriure és una temptació i un repte. Un desig i un desafiament. Tothom aprèn a escriure.
Aclariment: no parlo de literatura. Queda clar que no és pas el mateix escriure que escriure literatura. Hi ha qui pensa que sense haver llegit pot escriure i sortir-se’n; pot escriure, sí, però no sortir-se’n, perquè no sabrà què fa; i saber què fas és un tant per cent altíssim de la tasca creadora. La literatura existeix perquè existeix la literatura. Del que parlo avui aquí, doncs, és de dibuixar mots en un paper, de teclejar lletres davant d’una pantalla. Parlo de deixar constància de coses, de fer-les existir sobre una superfície. De materialitzar-les.
Els éssers humans han tingut tanta necessitat d’escriure que ho han fet fins i tot sobre pedra, al començament dels temps, i mira que no devia ser pas fàcil.
Tenim la sensació d’atrapar-les, les coses, així? Com passa amb les fotografies, tan excessives en l’actualitat, que acumulen records que sens dubte seran oblidats i descontextualitzats quan desapareguin els que els han generat.
Escriure pot ser també una manera de buscar idees, de trobar solucions. Qui no ha fet una llista de pros i contres? Mai de memòria, sempre sobre paper. Recordatoris, apunts, el que sigui. Veus un boli i un paper i ja hi som. Signes, poses el teu nom, els dels teus fills i filles, pares, amors, ciutats. Un desig per guardar-lo a la butxaca o per cremar-lo a la foguera de Sant Joan. Fas màgia, convoques realitats, espantes els mals.
L’escriptura de la gent adulta sembla el dibuixar de nens i nenes. Els ajuda a entretenir-se, a reflectir-se, a mirar potser d’una altra manera la pròpia situació i comprendre que no estan tan sols. I que aquelles ganes d’escriure que els agafa tenen tot el sentit, perquè l’escriptura és una forma de companyia, sempre, fins i tot, i potser encara més, quan es practica en secret.
6
