Foto: Bryan Minear
No sé ben bé per què he escollit aquest títol. La paraula identitat em produeix urticària. Una mica també com la paraula pàtria. I això que són dues paraules molt importants i sembla que essencials per ser una persona com cal. Si no tens pàtria, malament. Jo en tenc una, i no és ni tan sols la meva llengua (com diuen molts d’escriptors), sinó la meva butaca orellera. Quan m’hi assec, amb el pijama i les sabatilles, un bon llibre i la cussa al costat, no sé quin lloc millor podria desitjar. A més, la possible pàtria que em pertocaria és només una utopia que vaig descobrir durant l’adolescència dibuixada en una pàgina d’un llibre de Joan Coromines. Sempre que he de fer un brindis, dic, alçant la copa: pels Països Catalans. I ja. No hi ha res més a fer.
De totes maneres, ja fa temps que he començat a notar que la paraula identitat s’utilitza malament. Des que vaig llegir un article de l’escriptora croata Dubravka Ugresic, a qui la parauleta li provoca al·lèrgia, vaig entendre que identitat s’aplica ja a tantes coses, que no seria rar afirmar que les patates formen part de la identitat dels habitants de sa Pobla i sa Beateta, dels de Valldemossa. I això comença a fartar.
Realment tot això em va venir al cap fa uns dies quan, caminant pel carrer Nuredduna em vaig adonar que ja hi ha instal·lats els llums de Nadal. Ja tornam a ser a Nadal, vaig pensar. Com corr el temps… En girar a la cantonada, tanmateix, em vaig topar amb un xino estibat de carabasses pintades, bruixes i calaveres al mostrador. Feia feredat. Ah, sí, em vaig dir, abans, però, serà Halloween, aquesta festa tan encantadora i ja arrelada pertot (identitat de tots). I vaig continuar el meu camí cap a casa. En un cap de cantó hi havia una dona asseguda amb un davantal i un gran cossi de fang que remenava una pasta greixosa. Bunyols boníssims, hi deia al seu rètol un poc brut, amb el preu al costat. Ostres, les Verges, vaig mormolar. Amb el cap un poc confós, vaig arribar a casa i vaig fer unes quantes feines.
A l’horabaixa, quan vaig tornar a sortir a passejar la cussa, com sempre, vaig passar per davant un forn que hi ha al meu carrer. La meva sorpresa no podria haver estat més gran: el mostrador era ple de safates de panellets: de pinyons (els meus preferits), d’ametlla i de cafè. Com? Ara ja hi ha panellets? Però si encara ens hem de menjar els bunyols! Una mica astorada, vaig deixar na Biddy (la cussa) a casa i vaig tornar a baixar al súper a comprar aigua. No!!! Devora les caixeres tot era ple de rosaris de caramels i llaminadures (ara ja no duen la patena de carbassat, amb una figureta, com en la meva infància, sinó una moneda d’euro de xocolata; el capitalisme, com sempre, envaint totes les il·lusions).
No hauríem de posar una mica d’ordre en tot això?, em vaig preguntar. Saben els nostres infants què va primer? Impossible. Ells ja només celebren Halloween. Almenys en aquesta illa. I fan bunyols a l’escola, però no saben per què. Fantàstic. I de tot això (costums, tradicions que es van esvaint) en diuen identitat. Hala, ja em pica tot una altra vegada. Algú s’imagina un americà de Texas celebrant la Beateta i ballant boleros? No. En canvi, no m’estranyaria que d’aquí a quatre dies tornés a ser Black Friday. Socors.
