Foto: Juli Kosolapova
Phoenix t’ha perforat els timpans per sorpresa aquest dimarts matí destemplat de no-confinament. A vegades penses que Spotify té una capacitat inherent perversa i malvada per posar dits a la nafra i transportar-te a escenaris vitals borrosos amb una sola cançó just en el moment precís. També que ho fa expressament de bon matí, quan tens les defenses baixes. Quan el cafè encara no ha assolit la concentració plasmàtica suficient perquè el teu dit sigui capaç de prémer el botó per canviar de cançó. Mentre reconstrueixes fets i repasses les arrugues que t’ha deixat el llençol a l’avantbraç, et debats entre el teu subconscient i el teu jo despert i catalogues les últimes dotze hores en experiències viscudes, somiades i pensades.
I de cop tens disset anys i són les vuit del vespre i puges al Seat Ibiza blanc. Notes el pes de la Nikon del pare al coll i les ganes de viure regalimant als canells mentre el sol se’n va darrere l’espigó. I tot és nou i és el primer dia de la resta de tot el que vindrà i prou que ho saps i que ho saben els teus pulmons, que empenyen l’aire a batzegades. I prou que ho saps i que ho saben les puntes dels teus dits, que són fredes perquè encara és febrer, però que juguen amb la sorra de la platja com si fos agost.
A la segona estrofa en tens vint-i-un i recolzes els peus sobre el seient d’una furgoneta atrotinada. Resseguiu una carretera que voreja el llac Ness i dormiu sobre un matalàs dur als afores d’un poble de nom impronunciable. Canteu al vent fred d’octubre obrint les finestres i apreneu tres paraules en gaèlic fent-vos amics d’un grup d’indis de qui encara tens notícies via telemàtica. I et sembla que la vida s’ha de congelar a Edimburg. I et sembla que tot el que és fàcil és permanent i estàtic fins que Joaquin Phoenix t’escup que “I’m losing my balance on the tight rope” i en tens vint-i-tres i l’asfalt et tremola sota els peus. Les parpelles es tensen per evitar l’inevitable. Hi ha un adeu i un parc. Una festa major des del llit i un estiu ple de coralls d’enyor. Condicionals que t’impedeixen empassar. Subordinades orfes. Un punt i a part seguit d’un buit que semblarà irreparable.
El silenci de després se solapa amb el soroll de les portes del metro que et retornen i et connecten amb l’espai-temps.
I en tens vint-i-sis i tot queda lluny, però ja no fa mal.
Perquè després del buit venia un seguir bonic i més primeres vegades. Perquè venia un créixer que no hauria estat sense l’adeu borrós. Una crosta que va ser pròleg i antecedent. Una part de tu que quedarà en alguna part del cervell i apareixerà, quan menys t’ho esperis, en quatre minuts i vint-i-set segons de cançó.
0
0
