Foto: Vinoth Chandar
Estàvem l’Elies i jo allà, jugant, però jugar és quedar-se immòbil, perquè juguem a ser indis, i els indis esperen els seus enemics amb molta calma, així que estàvem amagats rere la palla, per si passava un cotxe i podíem sortir fent el crit dels indis. Normalment els veïns ens reconeixen i ens diuen adéu amb la mà o ens envien missatges per a la mare o el pare, i això és perquè no entenen que som indis, així que a la tarda ens hem posat tot el que hem trobat al cap, lligat amb una corda, perquè semblessin plomes d’indi. I quan ja ho teníem tot preparat, no passava ningú. Ningú vol dir ningú, i l’Elies i jo començàvem a tenir una mica de fred però no ho volíem dir a la mare perquè estàvem convençuts que quan arribés el moment, seria molt divertit perquè portàvem les plomes i ningú s’ho esperaria. Jo estava preocupada perquè la mare sempre em fa entrar abans a mi que a l’Elies perquè em poso malalta més ràpid que ell, que és fort, molt fort, i estava allà ajupida resant i resant perquè la mare no digués el meu nom, però al final l’ha dit: —Cap a casa!
I m’he posat a plorar perquè si us plau volia quedar-m’hi, almenys fins que passés algú, i la mare ha dit que cinc minuts, i que si en aquests cinc minuts no venia ningú, cap a dintre. Hem dit que sí perquè no teníem alternativa, i l’Elies m’ha dit que no plori, que els indis no ploren, i m’he eixugat les llàgrimes de la cara amb la mà i he dit que tenia raó, perquè l’Elies gairebé sempre la té. En els cinc minuts no ha passat ningú, ni Déu, com diu el pare, i la mare ha tornat a sortir i només veure-la m’he posat a plorar perquè ja no em deixaria estar-m’hi més, i l’Elies ha dit que els indis no ploren i he intentat parar però no he pogut, i la mare m’ha agafat el cap i me l’ha posat contra el seu ventre i li ha dit a l’Elies que els indis també tenen mares, i que en dos minuts ell també entraria cap a casa.
La mare m’ha canviat tota la roba perquè ha dit que estava humida i que després em refredo i em passo una setmana al llit, i que quina tonteria és aquesta de jugar quiets, si almenys ens moguéssim, no ens congelaríem tant. Abans d’acabar de vestir-me amb el pijama net i sec i calent, l’Elies ha entrat a casa plorant perquè havia passat una bicicleta i ell ha sortit com havíem quedat, i quan ha començat a perseguir-la, ha ensopegat amb no sap què i ha caigut i s’ha fet una ferida a la cama, i li he volgut dir que els indis no ploren però quan veig sang no puc parlar perquè si parlo em marejo.
