Foto: Issara Willenskome
Foto: Issara Willenskome


“Ens arrenquem tant de nosaltres mateixos per curar-nos de les coses més ràpid del que hauríem que arribem als trenta anys i tenim menys a oferir cada vegada que comencem amb algú nou. Però no sentir res per no sentir res, quina pèrdua!”

André Aciman, Call me by your name



Abans d’empassar el cafè el deixo reposar un parell de microsegons al paladar com si hagués de ser efervescent. És una maniobra que he adoptat durant l’últim any i que poso en pràctica majoritàriament quan faig el cafè acompanyada. No només ho faig perquè des que vaig abandonar els sobres de sucre en noto més el gust amarg, sinó perquè des que el noranta per cent de cafès que ingereixo són a l’hospital i a correcuita, valoro, idolatro, allargo i persegueixo els cafès tranquils davant la gent que estimo. Perquè el deixo reposar i l’empasso lentament al mateix temps que escolto els tràilers vitals d’amics a qui veig menys del que voldria. Perquè em fa posar la resta en pausa mentre obro finestres per ventilar i ordeno els quatre pensaments inconnexos que m’incomoden.

Fa com fins i tot angúnia dir-ho, però fa poc i seguint una mica la meva necessitat d’ordenar i classificar, vaig intentar fer balanç dels temes de què més parlo amb la gent amb qui comparteixo cafès i vaig adonar-me –mentiria si digués que per sorpresa– que la intempèrie emocional crònica guanyava per golejada. I no parlo del moment entès com l’època aguda postruptura en què representa que tot t’ha de semblar una merda per sempre i has de plorar, medicar-te, menjar gelats i tallar-te els cabells per continuar endavant. Parlo del que ve després. 

En medicina es defineix com a crònic quasi qualsevol procés de duració igual o superior a sis mesos. Suposo que la deformació professional m’ha donat la llicència d’anomenar intempèrie emocional crònica aquesta mena de desert on és fàcil instal·lar-te si algú t’ha partit per la meitat de forma considerable dels vint als trenta. I és que els frames de la cinta en què vivim passen rapidíssim mentre el present se’ns desfà a les mans i el terra que trepitgem es deforma com si fos fang. I un dia casa són dos ulls, un somriure i un batec. I un dia casa ja no hi és.

I un dia casa ja no hi és perquè ja no té clar si ens vol, perquè en vol més però d’una altra cosa, perquè som massa joves per tenir res massa clar, perquè no n’hi ha prou amb estimar-se molt. I un dia casa ja no hi és i necessites terra ferma però el món és líquid i per flotar has de pagar el preu i arrencar-te una part de tu. I sobreviure i avançar ràpid, no fos cas que es notés. Matar el dolor, deixar anar capes i curar-te a marxes forçades fins a quedar-te buida. Fins a no sentir res. Fins a cosir-te una cuirassa que es transfomarà en presó. I no està bé i no és això. I no està bé perquè ens fa viure de pressa i malament amb una por contagiosa que ens agafa els turmells i impregna cada centímetre cúbic del nostre crani. Autòmats desadaptats. Pilots automàtics a velocitat de creuer que tornen a començar. No és això.

L’Elio Pearlman seu en un sofà i explica al seu pare una història similar a les que tots hem sentit alguna vegada. La càmera ens dona un pla fix del pare mentre fuma, somriu i li deixa anar tot el que jo no he sabut dir a la gent que estimo amb un cafè al davant. Potser el secret és parar una mica i no matar-ho tot per poder continuar sentint. Deixar-ho uns microsegons al paladar com si hagués de ser efervescent i, tot i notar-ne el gust amarg, allargar-ho per posar la resta en pausa i obrir finestres per tornar a començar. 

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Remei Garriga a febrer 09, 2022 | 15:30
    Remei Garriga febrer 09, 2022 | 15:30
    Comparteixo la essència del escrit, però discrepo en els temps. Als seixanta, les cases també son un cos i 2 ulls i un somriure, i també s’en va… La diferencia es que una, ja ha montat mes d’una casa i te mes facilitat per adaptar-se al “espai líquid”, la cuirassa es mes dura i el temps et fa córrer mes per que t’en queda menys i l’has d’aprofitar. I busques el cafè “parlat” per assaborir millor que ets capaç de començar de nou.
    • Icona del comentari de: Gil a febrer 17, 2022 | 11:54
      Gil febrer 17, 2022 | 11:54
      Tens tota la raó Remei. Tota i en tot!
  2. Icona del comentari de: Pilar Foix a febrer 09, 2022 | 21:07
    Pilar Foix febrer 09, 2022 | 21:07
    M'ha encantat, Claudia!

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix