“Ens arrenquem tant de nosaltres mateixos per curar-nos de les coses més ràpid del que hauríem que arribem als trenta anys i tenim menys a oferir cada vegada que comencem amb algú nou. Però no sentir res per no sentir res, quina pèrdua!”
André Aciman, Call me by your name
Abans d’empassar el cafè el deixo reposar un parell de microsegons al paladar com si hagués de ser efervescent. És una maniobra que he adoptat durant l’últim any i que poso en pràctica majoritàriament quan faig el cafè acompanyada. No només ho faig perquè des que vaig abandonar els sobres de sucre en noto més el gust amarg, sinó perquè des que el noranta per cent de cafès que ingereixo són a l’hospital i a correcuita, valoro, idolatro, allargo i persegueixo els cafès tranquils davant la gent que estimo. Perquè el deixo reposar i l’empasso lentament al mateix temps que escolto els tràilers vitals d’amics a qui veig menys del que voldria. Perquè em fa posar la resta en pausa mentre obro finestres per ventilar i ordeno els quatre pensaments inconnexos que m’incomoden.
Fa com fins i tot angúnia dir-ho, però fa poc i seguint una mica la meva necessitat d’ordenar i classificar, vaig intentar fer balanç dels temes de què més parlo amb la gent amb qui comparteixo cafès i vaig adonar-me –mentiria si digués que per sorpresa– que la intempèrie emocional crònica guanyava per golejada. I no parlo del moment entès com l’època aguda postruptura en què representa que tot t’ha de semblar una merda per sempre i has de plorar, medicar-te, menjar gelats i tallar-te els cabells per continuar endavant. Parlo del que ve després.
En medicina es defineix com a crònic quasi qualsevol procés de duració igual o superior a sis mesos. Suposo que la deformació professional m’ha donat la llicència d’anomenar intempèrie emocional crònica aquesta mena de desert on és fàcil instal·lar-te si algú t’ha partit per la meitat de forma considerable dels vint als trenta. I és que els frames de la cinta en què vivim passen rapidíssim mentre el present se’ns desfà a les mans i el terra que trepitgem es deforma com si fos fang. I un dia casa són dos ulls, un somriure i un batec. I un dia casa ja no hi és.
I un dia casa ja no hi és perquè ja no té clar si ens vol, perquè en vol més però d’una altra cosa, perquè som massa joves per tenir res massa clar, perquè no n’hi ha prou amb estimar-se molt. I un dia casa ja no hi és i necessites terra ferma però el món és líquid i per flotar has de pagar el preu i arrencar-te una part de tu. I sobreviure i avançar ràpid, no fos cas que es notés. Matar el dolor, deixar anar capes i curar-te a marxes forçades fins a quedar-te buida. Fins a no sentir res. Fins a cosir-te una cuirassa que es transfomarà en presó. I no està bé i no és això. I no està bé perquè ens fa viure de pressa i malament amb una por contagiosa que ens agafa els turmells i impregna cada centímetre cúbic del nostre crani. Autòmats desadaptats. Pilots automàtics a velocitat de creuer que tornen a començar. No és això.
L’Elio Pearlman seu en un sofà i explica al seu pare una història similar a les que tots hem sentit alguna vegada. La càmera ens dona un pla fix del pare mentre fuma, somriu i li deixa anar tot el que jo no he sabut dir a la gent que estimo amb un cafè al davant. Potser el secret és parar una mica i no matar-ho tot per poder continuar sentint. Deixar-ho uns microsegons al paladar com si hagués de ser efervescent i, tot i notar-ne el gust amarg, allargar-ho per posar la resta en pausa i obrir finestres per tornar a començar.
