Je t’aime

Estimar-me no era buidar fins a l'última paraula

Foto: Bert Heymans



La pell, el verb i els déus esperaran als llimbs
i no sabrem resar quan tot ens recomenci.
Mireia Calafell, “L’horitzó”



Estimar-me no era buidar fins a l’última paraula que em diu, que em fa, que soc, i desar-les totes juntes, fent-se nosa, en una capsa tancada fora del meu abast. Estimar-me no era esperar el moment adequat per esmicolar-les davant meu en un ritual macabre. No era ni tan sols furgar fins a saber-me l’arrel de l’ànima i vantar-te de tenir-me, d’adorar-me, d’enaltir-me, d’ensorrar-me, de rebregar-me. No era voler ballar amb mi tots els valsos per trepitjar-me a cada compàs. Estimar-me no era deixar-me en silenci mentre em torturaven els acúfens. 

Estimar-me podia ser simplement un bes regalat un vespre qualsevol d’estiu –desig sense pactes, mossec i caiguda, platja sense arena– i voler-me lliure.




*Text publicat al blog La vida té vida pròpia

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...