Jo em quedo a casa

Fa un respecte de cementiri imaginar que no tenim gran cosa a fer

Foto: Pedro Sandrini


En un món que només entén el moviment en càmera ràpida, demanar-li a algú que pari és quasi una missió impossible. No sé si és que no en sabem, o potser només és pensar-ho i notar com ens arriba la por. Fa un respecte de cementiri imaginar que no tenim gran cosa a fer.


Invisible als ulls, una minúscula amenaça ens assenyala la nostra vulnerabilitat. Acostumats a creure’ns sempre els guanyadors, a treure pit ràpidament de les victòries, no volem entendre que hi ha moments en aquesta vida que cal recollir-nos, i procurar cuidar el nostre veïnat fent una cosa molt senzilla: tenint cura de nosaltres. La derrota també és una opció, i ningú vol ser-ne conscient.

Confinats en l’esplanada de la senzillesa, haurem de recordar-nos en veu baixa que allò que construeix un poble és la seva solidaritat, també cap endins. Un acte tan pedrolià i humil com quedar-se a casa ens pot salvar d’un desastre mil vegades anunciat. Fem de l’honestedat la nostra ensenya col·lectiva, un senyal d’intel·ligència, una pausa, un camí.

Comentaris

    Jose P Març 20, 2020 12:34 am
    Sí, això és el que has fet, poesia sense sorolls, poesia del contratemps, poesia sense pretensions i plena d'humilitat, el que revela profunditat, reflexió i molta saviesa del que li dona sentit a la vida... Acabe de descobrir un autèntic poeta de l'ànima, i sí, l'adversitat també porta coses positives inesperades, com la descoberta que he fet jo avui...

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...