Foto: Fumigraphik


Fa dos anys encara no, vaig perdre un avió que m’havia de dur a Sant Sebastià. Vam sortir de casa amb prou temps, però la ronda estava embussada i, quan finalment vam arribar a la porta d’embarcar, dues hostesses ens van dir que havíem fet tard. Amb una serenor que ens va sorprendre a nosaltres mateixos (el diagnòstic era recent i tot just n’estàvem descobrint els efectes relativitzadors respecte a la resta de temes del món), vam decidir que faríem el trajecte fins a Donosti en cotxe. Això rai.

Arribo a l’illa del meu avi amb quatre fills i un Renault Clio i, l’endemà, una topada lleu amb una moto ens regala un bon ensurt i ens deixa sense Clio. Toca canviar de plans i mentalitzar-nos que haurem de carretejar les maletes gegants que ens vam endur perquè anàvem amb vehicle propi i, doncs, no venia d’aquí. Però mentiria si digués que l’incident em dispara l’adrenalina. Si té solució, no hi ha problema. Això rai.

No em reconec gens en la persona zen que soc des que se’m va començar a desmuntar l’existència, però em sento ben incapaç d’alterar-me per coses que no posen en risc la integritat de ningú. Enyoro amb un desesperat dolor les èpoques en què em trasbalsava una dificultat fora de programa, però sé que em caldrien més anys dels que viuré per tornar a patir per qualsevol mal dels que tenen remei. Estic condemnada, crec, a prendre’m els contratemps futurs amb una filosofia que no era la meva. A mi m’agradava l’estrès, el mal de panxa de nervis, les pessigolles als turmells, l’ai-no-sé-què-em-passa, el trobo-a-faltar-no-sé-què. Soc la que batia rècords olímpics per agafar el metro abans que es tanquessin les portes del vagó.

Voldria poder concloure que la pau interior d’ara és un bon senyal, un signe de maduresa, un ja-he-entès-de-què-va-el-joc. Però avui que m’espero tranquil·lament a l’andana –tres minuts? això rai–, faria el que fos per recuperar la que volava cap al metro com si li anés la vida. Ves que no m’hi anés de debò.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Cristina Olivares a agost 31, 2017 | 19:20
    Cristina Olivares agost 31, 2017 | 19:20
    Vitalitat, energia, il.lusions... i tant que arribaran! És qüestiónde temps...
  2. Icona del comentari de: Anònim a agost 31, 2017 | 19:43
    Anònim agost 31, 2017 | 19:43
    T'entenc tant bé...!!
  3. Icona del comentari de: Anònim a agost 31, 2017 | 20:05
    Anònim agost 31, 2017 | 20:05
    Quan et llegeixo, també llegeixo en Carles. Gràcies per seguir escrivint.
  4. Icona del comentari de: Queralt a agost 31, 2017 | 20:18
    Queralt agost 31, 2017 | 20:18
    Per altres circumstàncies però a mi també m'ha passat, he passat un temps tan trista que no em podia ni espantar, però ara mateix cinc minuts abans de llegir-te m'he topat amb una rata a dins la cuina, m'ha semblat una bèstia immensa he fet un xiscle agut que no sabia que tenia a dins i el meu fill de dos anys ha vingut corrent a veure que m'havia passat tot estorat, li he explicat que m'havia creuat amb una rateta com la del conte però que corria molt, m'ha dit ahh amb les cametes! com dient no n'hi ha per tant i és cert! Ara al llegir-te m'has fet veure que dos anys desprès que em sembles haver perdut l'aire per esglaiar-me com he fet, potser m'he recuperat! Gràcies Eva! ja veuràs com a poc a poc trencaràs aquesta bombolla i tornaràs a tenir més pressa que temps! Ànims i una abraçada!
  5. Icona del comentari de: Roseret a agost 31, 2017 | 20:44
    Roseret agost 31, 2017 | 20:44
    Eva, sempre són garantia els teus escrits. A mi m'agraden perquè et sé mare de quatre fills (com jo!). Només aquesta peculiaritat -ho és, ho saps bé, perquè amb tres fills n'hi ha molts, però amb quatre...- ja et fa mereixedora de la meva admiració i estima. Si a més hi afegim la gran pèrdua del teu company de camí, què puc dir? Que ets una mare coratge! I que et dono les gràcies per continuar compartint amb nosaltres els teus pensaments i els teus moments. Sovint et faria una gran abraçada. Rep-la, ni que sigui virtual!!
  6. Icona del comentari de: Iñaki Betenasagasti a agost 31, 2017 | 20:57
    Iñaki Betenasagasti agost 31, 2017 | 20:57
    Sobre "el tema" en concret, doncs ... no sé si i no si sé! És tal la força de la vida! Vés a saber! Sobre el teu text, he de dir que em sembla una meravella, una meravella!      Fa dos anys, en aquesta mateixa època, vaig ser operat tres vegades d'un despreniment de retina, en aquesta mateixa Donosti que volíeu visitar. Recordo que llegia els textos de Carles (amb l'ull bo ...) com si em fos la vida en això. Les nostres dues "sentències" no tenien res a veure, evidentment, però hi havia "alguna cosa" que les unia: la seva imprevista aparició, potser; el seu pronòstic incert, potser! La cosa és que aquelles lectures sentia que em s'acostaven a una persona que admirava, i que encara admiro. I aquesta proximitat m'ajudava a viure; o això crec. El mateix penso d'aquests textos teus. Són una autèntica meravella!
  7. Icona del comentari de: Un més a agost 31, 2017 | 23:05
    Un més agost 31, 2017 | 23:05
    Aquestes teves paraules posen al seu lloc sensacions que no sabia com explicar. De vegades se m'ha fet estranya la meva reacció davant situacions que, com dius, abans em treien de polleguera o m'estresaven. Jo no les enyoro, pot ser per què el meu dol està més avançat, agraeixo que la meva resposta sigui més calmada malgrat d'on ve aquesta triste calma. Gràcies per expresar-ho tan bé!
  8. Icona del comentari de: Anònima a setembre 01, 2017 | 00:19
    Anònima setembre 01, 2017 | 00:19
    Perquè entenc molt bé el que expreses, i l'enveja és, simple i planament, perquè demostra l'amor que has sentit, una estimació que ha durat anys, que ha passat, segur, per molt (entre altres coses, però quatre fills segur que han donat per molts neguits i moltes decisions compartides). Tinc la gran experiencia de ser mare, mare que estima i és estimada, una filla adolescent ja quasi major d'edat magnífica, però de la parella tinc la tranquil.litat de no estar ja amb ella. No sé si s'entén, però envejo sanament la vivència que expreses de l'amor. Gràcies per compartir els teus textos!
  9. Icona del comentari de: ADOMENICH a setembre 01, 2017 | 07:32
    ADOMENICH setembre 01, 2017 | 07:32
    Quan alguna cosa es trenca, canvies. L'estrès i els nervis tornen, però per coses que realment "ho mereixen", i amb el temps, per coses que no ho mereixen tant, per què ens hem d'enganyar. La part bonica és que aquests cops que ens dona la vida sempre ens fan créixer, i ens obliguen a viure a un altre ritme, que moltes vegades molesta. Segurament, la majoria, voldríem i preferiríem seguir sent petits durant molt temps. El temps no s'atura però podem mig-escollir com viure'l.
  10. Icona del comentari de: Tulas a setembre 01, 2017 | 08:53
    Tulas setembre 01, 2017 | 08:53
    Amb una situació molt semblant a a la teva, entenc molt be el que dius. A mi el que també em passa és que jo era una persona amb moltes pors i des de que m'ha passat tot això... és veritat que relativitzes moltes coses, i també et diré que he perdut algunes pors. Ara em sorprenc a mi mateixa fent coses com pujant a les atraccions més bèsties amb els meus fills i cridant a cor que vols . Ha estat terapèutic ! ; )
  11. Icona del comentari de: Sonja a setembre 01, 2017 | 09:18
    Sonja setembre 01, 2017 | 09:18
    Hi han cops que penso.igual... a la meva filla de 5 anys li can diagnosticar que li ffallaruen ela ronyons i ja fa un que estem en diàlusi a l'espera de trasplantament , el.primer al desembre va tenir una complicació quirúgica. Agraeixo haver passat el dol acavant sent la mare que sóc ara , positiva, i diafrutant el que tenim , i no pensant en el que no o el que m,han tret .. però sí, ben cert! m'hagués agradat ser una mare del montón , amb els problemes del montón . La meva filla quan li diuen campiona a l hospital també diu enfadada "jo no vull ser una campiona"!! ... però som "jo i les meves circumstàncies" ...gràcies per les teves reflexions.
  12. Icona del comentari de: Anònim a setembre 01, 2017 | 09:30
    Anònim setembre 01, 2017 | 09:30
    No us conec, però durant anys havia estat llegint en Carles. Crec que no hi haurà mai un periodista millor. Proper, humà, sincer, amb uns bons valors, humil i que explicava les coses de manera tan senzilla que t'hi senties identificat. A mi m'havia ajudava llegir-lo. El trobo a faltar moltíssim. I ara, et segueixo llegint a tu perquè una part d'ell la tens tu Eva (fins i tot em sembla que us conegui de tota la vida). No deixis mai d'escriure i expressar el què sents perquè amb això ens ajudes molt als que no sabem expresar-nos tan bé i a vegades no sabem què ens passa. Gràcies maca, entenc que el que heu passat i estàs passant és i ha estat molt dur. Però tens uns lectors fidels que us estimem.
  13. Icona del comentari de: Lourdes Martín a setembre 01, 2017 | 12:07
    Lourdes Martín setembre 01, 2017 | 12:07
    Tremenda... Tremenda la teva capacitat de verbalitzar sentiments i emocions. Arribes. Sempre. Ets de les que no podries acabar mai cap frase amb allò de "m'explico?"
  14. Icona del comentari de: Anònim a setembre 01, 2017 | 12:40
    Anònim setembre 01, 2017 | 12:40
    Però ara jugues un altra lliga. Més endavant apreciaràs molt més aquesta calma.... però ara és ara i les passes són petites ....
  15. Icona del comentari de: Anònim a setembre 01, 2017 | 13:15
    Anònim setembre 01, 2017 | 13:15
    Si escrius es que t has aixecat. Si t has aixecat pots caminar. Si camines, te n sortiras, pero cal el seu temps. Anims!
  16. Icona del comentari de: Amparo a setembre 01, 2017 | 15:28
    Amparo setembre 01, 2017 | 15:28
    Hi ha coses a la vida que et canvien la placa base i ja no pots tornar a ser la mateixa persona. Jo també enyoro coses que ja no tornaré a sentir de la mateixa manera. Que aquesta serenor també s'emporta la passió i alegria, com si d'un contador enrere es tractés. Que la vida és pèrdua però també aprenentatge. Magnífic escrit, com sempre. Gràcies.
  17. Icona del comentari de: Anònim a setembre 01, 2017 | 16:08
    Anònim setembre 01, 2017 | 16:08
    Lloro!!... porque te imagino, te pienso a ti y tu familia, pienso en tus niños... pienso en el pequeño... Lo difícil que debe ser todo!... increíblemente la partida de tu compañero, para muchos lectores, fue como la partida de un gran amigo, y a los grandes amigos se les desea lo mejor para todo lo que le rodea... Me cuesta decir que pasará... entiendo las grandes pérdidas y lo que en ocasiones cuestan... Lo importante es que te reconoces, escuchas tu interior y lo exteriorizas... eso ayuda. Y agradezco inmensamente está apertura interior de tu mundo. Un abrazo y ánimos.
  18. Icona del comentari de: Anònim a setembre 01, 2017 | 16:10
    Anònim setembre 01, 2017 | 16:10
    Gràcies, gràcies, gràcies per compartir Eva.
  19. Icona del comentari de: ricdenric a setembre 01, 2017 | 18:24
    ricdenric setembre 01, 2017 | 18:24
    , Soc alumne teu en l'assignatura de Vida, més enllà de contratemps... La teoria de la relativitat...Gràcies, mestressa del viure i l'escriure
  20. Icona del comentari de: Eva Giralt a setembre 01, 2017 | 18:53
    Eva Giralt setembre 01, 2017 | 18:53
    Una vegada, un company de feina m'explicà la pèrdua de la seva filla feia 4 anys després d'una llarga enfermetat... Al final del relat em va dir: "desde llavors sóc l'home més valent del mon, res em fa por, res! Tan de bó tingués por i patís per si passa quelcom dolent, però no..." Aquelles paraules s'em van clavar a la pell, quin dolor... Fa poc m'el vaig trobar, em va dir que començava a tenir pors i patiments, estava deixant de ser un zombi... El vaig abraçar...
  21. Icona del comentari de: Anònim a setembre 01, 2017 | 20:29
    Anònim setembre 01, 2017 | 20:29
    És el primer cop que et llegeixo, expresses molt bé el sentiment que hi ha després d'una pèrdua. ..... Però et diré que jo, després de perdre el meu fill, no és que no tingui por, és que tot m'és igual i si els valors de les canvien.
  22. Icona del comentari de: Jordi Calsina a setembre 01, 2017 | 20:41
    Jordi Calsina setembre 01, 2017 | 20:41
    Gràcies Eva, gràcies per poder i voler compartir tot això amb nosaltres. Em va saber tan de greu que en Carles marxés, tot i només conèixer-lo a través dels seus escrits i la seva feina..... Et fa sentir tan fràgil i insegur que una injustícia tan gran es pugui imposar sense clemència que llegir-te em consola i em fa reconciliar una mica amb la vida. És com guanyar mica en mica l'adversitat i recuperar la fortalesa i el control perdut. Ens estàs donant una bona lliçó de vida com tantes ens havia donat en Carles. Per sobre de tot, però, espero i desitjo que aquesta actitud et serveixi a tu i als teus fills. En Carles n'estaria molt orgullós. No t'havia llegit mai i ara ho faig sovint, i ho gaudeixo igual com ho gaudia llegint en Carles, perquè en les teves paraules el reconec. O potser era en les del Carles que et coneixia a tu.... Una molt forta abraçada.
  23. Icona del comentari de: Xathor a setembre 02, 2017 | 01:31
    Xathor setembre 02, 2017 | 01:31
    A mi em passa el mateix. Amb la meva filla i a Leipzig vam perdre un bus que ens portava a l'aeroport per tornar a Barcelona i ella es va sorprendre que no la renyés (va ser per un distracció d'ella) i que m'ho prengués amb una calma zen. Ja fa uns anys que em passa. En general, en les coses importants que d'altre gent s'angoixaria, em calmo i de seguida venen solucions. Pot ser en el meu cas podria ser l'edat (63) ja que amb el temps es va perdent l'spit de jove, que no seria en el teu. Ho atribueixo més a la saviesa i a la pau interna que dius, i mirat des del punt de vista de la intel·ligència emocional i de resolució de conflictes, és una actitud molt pràctica. Jo en canvi, no enyoro gens els temps viscuts amb ànsia i presses o passant la vida sense prendre consciència de com passa. Inclòs ara, quan faig coses dins la quotidianitat, com que se'm cauen coses o em dono un cop o avoco l'aigua, etc., penso que em falta més calma mental i centrar més l'atenció en les coses i això demana també una mica més de lentitud.
  24. Icona del comentari de: Anònim a setembre 02, 2017 | 03:10
    Anònim setembre 02, 2017 | 03:10
    Duràs una caixeta a dins on trobar aquesta lucidesa, aquesta calma per afrontar vanalitats...bonica sensació que després de tot ens deixa la mort. De cop, la vida té un valor més important que res. De cop, la pau. Malhauradament la voràgine del dia a dia tornarà a contaminar-te d'estrès i les estupideses tornaran a ser importants. Guarda-ho bé en una caixeta que puguis obrir i disfruta-ho. Mai tornaràs a ser igual, però això també passarà.
  25. Icona del comentari de: Teresa Sigü a setembre 02, 2017 | 08:34
    Teresa Sigü setembre 02, 2017 | 08:34
    Desde aquest esperit Zen i amb la calma que comporta, sabràs que malgrat el teu dolor irreparable(mai dels mais, serà el mateix la teva vida) però sentiràs que les teves reflexions,són molt importants,per la bona gent qu'et segueix i que no vol tancar de cap manera la conexió amb en Carles a través teu.Gracies Eva bonica
  26. Icona del comentari de: Teresa Costa-Gramunt a setembre 02, 2017 | 10:18
    Teresa Costa-Gramunt setembre 02, 2017 | 10:18
    Veig darrere teu la teva vida, i la vida compartida. Ens fem així, amb nosaltres i amb els altres. Els altres, aquells que tenim a prop del cor i els que no coneixem. Escrius des del cor, des de la seva intel.ligència.
  27. Icona del comentari de: Núria Olivares a setembre 02, 2017 | 15:29
    Núria Olivares setembre 02, 2017 | 15:29
    M'agradaria dir-te que passarà, però no és veritat. Aprendràs a viure amb un mig somriure i et construiràs una gran cuirassa on amagar-se. I semblaras viva i positiva i il·lusionada però tu sabràs que no ho estàs. Donaràs el millor de tu perquè és el que necessiten, però tindràs un món pla dins teu. Que no és el que vols, però és el que et queda
  28. Icona del comentari de: Ninet2 a setembre 02, 2017 | 16:08
    Ninet2 setembre 02, 2017 | 16:08
    És així, quan reps una patacada tant bèstia a la vida, la importància de les cases canvia radicalment, el que abans era important ara passa a no ser-ho, i a l'inversa, la vida que s'aprèn.
  29. Icona del comentari de: Mvb a setembre 02, 2017 | 17:44
    Mvb setembre 02, 2017 | 17:44
    Mil gracis per escriure.
  30. Icona del comentari de: Maria victoria a setembre 02, 2017 | 21:20
    Maria victoria setembre 02, 2017 | 21:20
    Quasi be no hem queda res per dir despres de tot el que t han dit ! Pero vull donar-te les gracies novament per expresar tant be les emocions! Quan tens dins tantes i tantes paraules; silencis; somriures llagrimes, records de cop poder començar a escriure i deixar que tot aixo comenci a sortir per poder anar fent lloc , es molt guaridor per tots els que et seguim i no sabem fer- ho i fa que sembli que ens coneguem i ens ajudem a compartir la motxil-la amb la q anem caminant!
  31. Icona del comentari de: Anònim a setembre 02, 2017 | 21:24
    Anònim setembre 02, 2017 | 21:24
    Tot un homenatge preciós al passat que ens omplia i que ha marxat i s ha endut el que som
  32. Icona del comentari de: Concepció Arnau a setembre 05, 2017 | 17:42
    Concepció Arnau setembre 05, 2017 | 17:42
    No sé què dir-te Eva, estimada. Ja saps que vaig passar per un tràngol semblant (potser no tant com el teu, tot i que cadascú ho sent a la seva manera). És veritat que des de llavors em prenc la vida molt més serenament o ho procuro. Però penso que això és bo.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix