Em van vendre uns clavells comprimits: tot d’arrels atapeïdes. Era evident que havia de canviar de test. Va ser alliberador veure que en el nou, gran, ample, podien respirar. Era evident, també, que em feien de mirall: quantes vegades m’he sentit asfixiada, que em faltava un bon tros de terra per campar, que algú m’intentava posar el collar. Però alhora: si trio la mida del test, estic triant fins on creixerà. Soc jo el límit d’algú?
Fa un parell de mesos que tinc tot de flors a la finestra. Les dàlies grogues xarrupen l’aigua i la paeixen ben ràpid. És com si em demanessin: dona-me’n una mica més. I en canvi n’hi ha que necessiten un parell de dies per anar-la absorbint. Jo he necessitat mesos, anys per filtrar un cop. He sentit com l’aigua m’havia de fer el seu camí, que no podia ser d’un dia per l’altre. En la terra del meu cos, a poc a poc, vaig paint el que ja sé que no. Cada flor té el seu temps. Cada persona, també.
I també: les flors les fa el temps. N’hi ha una que el caparró –o en puc dir ventre?– fa dies que se li va inflant. Una nit d’aquestes s’obrirà i al matí, com qui va a conèixer un nen acabat de néixer, descobriré tot allò bonic que tenia amagat. La seva bellesa estrenada. El color net i viu dels pètals. La seguretat de la seva naturalesa. Tant de bo un dia també pugui florir així, amb aquesta determinació. Que tot el que tinc a dins em surti tal com és. I sigui com soc. Tal com soc.
Les margarides obeeixen la llum. Amb l’esquena recta, la segueixen de cara. Quin mal vici, la negror. Però cal la llum justa. I la llum justa és una paraula. Són els ulls de qui vull. És el teu puny obrint-se cap a mi. Però no cal fer el ximplet: sé bé qui em porta el sol i qui em desarrela. Sé, també, que els bulbs dels narcisos s’han de desenterrar i embolicar en paper de diari per poder-los tornar a plantar.
Les mans fan la flor. Però la flor ja es faria al seu lloc si nosaltres no existíssim. Per tant, potser és al revés: la flor fa les mans. Perquè ella t’ensenya com l’has de cuidar. Per ser viva, et demana: surt de tu, mira’m. Es mor allò que no sabem mirar.
Molts veïns m’han dit: una nit algú te les robarà. I els dic: tant és, així coneixeran un altre lloc. És tan estrany: com es pot posar preu a una flor? com puc dir és meva? Una senyora, contenta, se m’ha apropat: “las flores cuanto más las miras, más bonitas son”. Si les tingués amagades, per por que les prenguessin, ella ni s’hauria aturat ni m’hauria dit res.
Això va així: en neixen, en moren i al cap d’un temps en tornen a néixer. I cadascuna fa la seva olor. Mentre tallava els pètals pansits he dit: ai, s’enredaran les tiges. I algú m’ha contestat: no les toquis, ja trobaran la seva manera de créixer.
9
