Tots els segles són el mateix segle.
Només canvien els colors i les formes.
Els costums.
Els bacteris.
Tu sempre has habitat tots els temps.
Sempre m’has viscut a dins.
Viva i morta, a la vegada.
Anna Gual, Re-re-re-besàvia
La ganyota que faig quan agafo les tisores amb la mà dreta i la subtil mossegada de llengua quan abraço fort algú que estimo. El joc de canell en batre els ous contra el duralex i el crit sord que deixo anar abans d’agafar aire per posar-me a riure fins a ofegar-me. El pa de pessic que em menjo amb ganivet i el vi rosat adulterat amb aigua amb gas. Les flors a la taula del menjador i les llibretes acabades d’estrenar per sempre. El buit sobre el melic quan el sensor de perill ancestral se m’activa i la tremolor que fa oscil·lar el meu dit índex quan algú m’escolta. El magma de dubtes supurant-me per totes i cada una de les circumvolucions del cervell i la síndrome de la impostora empastifada a l’esquena. L’instint de protecció dels meus i el sentiment de tribu quan passa l’inevitable.
La llista de tot allò teu que porto amb mi és infinita i la vaig omplint com qui afegeix articles a la llista del mercat enganxada amb un imant a la nevera. Es fa llarga des d’abans que marxessis i sobreviu als embats del temps; a aquest dia a dia que sembla ciència-ficció. La guardo dintríssim i la reconec sent herència, responsabilitat, enyor que muta per quedar-se i llegat profund. La guardo dintríssim i la reconec sent cordó umbilical comú a les que m’han precedit, sent fil que teixeix una xarxa de noms invisibles i cares que mai vaig conèixer ni sabré dibuixar.
D’aquí a molts anys serà dilluns i farà vent i potser arribarà la primavera o potser ja no hi haurà estacions. Algú que se m’assemblarà trepitjarà el que queda d’aquest món i somriurà notant els raigs de sol a la cara mentre guarda dintríssim una llista feta de tu i de mi. I aquest és, potser, l’honor absolut i l’única responsabilitat compartida. I aquest és potser, l’únic llegat que val la pena de veritat.
