David Nitschke
David Nitschke

Tres setmanes abans de morir, davant notari i amb plenes facultats mentals, la finada va fer un testament en el qual feia constar per escrit dues darreres voluntats irreversibles: la primera, la ferma intenció de la finada de no morir-se mai; la segona, la repartició dels seus béns més preuats en el supòsit que la mort fos inevitable. El repartiment quedaria de la següent manera:

A la germana gran, la finada li deixa les úniques disset pestanyes que, després de bufar-ne més de cinquanta al llarg de la vida, van concedir-li algun desig.

A la germana petita, una capsa plena de paraules que tanmateix no arribaren a l’interlocutor degut a interferències del temps o a una mala cobertura o als silencis que les varen substituir.

A l’amiga de l’ànima, l’àlbum amb els milions de fotogrames fugaços que la finada va perdre’s en vida per culpa del parpelleig.

A la filla, la recopilació d’experiències amb què la finada va somiar mentre dormia i mentre s’entestava a viure altres coses.

Al marit, un cadàver exquisit construït a partir del color dels cabells, la forma del nas, el timbre de la veu i la llargada dels peus de tots els amants que la finada va provar d’estimar en vida.

Al cosí petit, alguns retalls dispersos de les decisions que li varen fer mal i bé a la vegada.

A la persona que la va ferir, un pot de vidre amb les paraules indigestes que la finada no va amollar per prudència, per vergonya o per un altre motiu que la finada no sap dir.

A aquell amor d’infantesa, les besades fetes als dits cor i índex d’ambdues mans, ben juntets, per practicar la besada que no va fer durant la infantesa.

A l’amor d’estiu de fa tant de temps, setanta grams de sal, que és el gust que tenia l’estimació en silenci, a la platja, quan la finada era setanta anys més jove.

A la portera del primer edifici on va viure, els trenta-set esglaons que connectaven el tarannà independent de la finada amb el conhort que, en cas de necessitar-ho, sempre hi hauria algú que li obriria la porta.

A l’amic de la universitat, una publicació autoeditada que conté les respostes contundents i les sentències brillants que la finada maleeix haver pensat quan era tard i no haver dit quan era hora.

A la primera parella estable, si encara viu, quatre o cinc certeses acumulades durant vuitanta-dos anys, per compensar una relació sentimental plena de dubtes i interrogants amb la finada.

A la dona amb qui la finada va compartir habitació a la residència, la biografia no autoritzada de totes les persones que ella ha estat en el cor dels qui l’han coneguda i un full en blanc perquè també la dona, des de l’habitació sobtadament individual des que la finada ha finat, pugui fer-hi una darrera aportació.

I perquè sigui així, se’n deixa constància en el present document.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix