L’empenteta

Entre enfadats i preocupats, van decidir posar-hi remei

Foto: juliezkoven
Foto: juliezkoven

Si em posés a obrir i regirar caixes a les golfes de casa els pares potser encara el trobaria. El delata el blanc immutable de la coberta i el títol en font Massallera mida quaranta-vuit, d’un groc esmorteït. Són si fa no fa seixanta minuts de cinta VHS que ara no sabria ni on reproduir (crec que el pare va comprar un artilugi conversor a format digital fa poc), que mostren als progenitors de la classe de P4 –els rossinyols del 1997– un resum de les activitats que els seus petits fills mida microbi havien dut a terme durant l’últim trimestre de curs.

Vist de manera objectiva, són seixanta minuts força entretinguts amb un compendi d’activitats manuals, físiques i culturals que un ésser humà de quatre anys pot dur a terme de manera més o menys autònoma i graciosa sense necessitar gaire material ni infraestructura. En definitiva, un VHS que probablement hauria passat del tot desapercebut més enllà de l’interès momentani que podia suscitar en uns pares com els meus que, més ocupats i amb menys temps del que voldrien, volien sentir-se partícips de les activitats que la seva filla feia a l’escola encara que fos en càpsules amb data de caducitat que guardarien en caixes després del visionat de rigor.

En definitiva, un VHS que probablement hauria passat del tot desapercebut si no fos pel minut cinquanta de cinta, en el qual la meva versió de quatre anys és a classe de psicomotricitat i el meu cos petit i prim es passeja per un gimnàs en miniatura. Si no fos pel moment en què decideixo, de forma agosarada, pujar sobre un trampolí de fusta oscil·lant d’un metre i mig d’altura amb l’objectiu d’imitar la resta de nens i deixar-me caure sobre el matalàs gruixut que hi ha just a sota. Si no fos perquè evidentment m’hi repenso mentre m’adono que l’acció mai ha sigut el meu fort i em deixo paralitzar per la por.

I la càmera enregistra com el meu petit cos es doblega i s’aferra a la taula de fusta temerós sense cap intenció de moure’s i encara menys de deixar-se caure sobre el matalàs com si un precipici o penya-segat m’esperessin just a sota. I la càmera enregistra com en aquell precís instant una companya de classe amb pressa i ganes de tirar-se del trampolí m’adverteix sense paciència que la deixi passar i m’aixequi.

A partir de llavors tot passa molt de pressa: el meu jo de quatre anys segueix aferrat a la taula amb la respiració agitada i tota la tensió del món es concentra als meus bracets de menys de quaranta centímetres, que tremolen fins que la companya de classe no pot esperar més i, mentre crida quelcom indesxifrable i eixordat per la música infantil que acompanya les imatges, em clava una bufetada a mà oberta i caic daltabaix.

Ara com ara encara em costa entendre com aquella imatge es va colar al videoresum de fi de curs de la classe dels rossinyols. Amb el pas dels anys el meu col·lectiu familiar ho ha atribuït a la falta d’eines d’edició de vídeo de l’any noranta-set i també, no ens enganyem, al fet que ningú es mirava aquelles cintes fins que ho feien els pares.

Pel que he sabut, en paral·lel al visionat d’aquelles imatges va haver-hi una entrevista amb la tutora i una advertència als pares novells que a la nena li faltava una empenteta. No sé si es referia al fet literal, però sí que sé que els meus pares, entre enfadats i preocupats, van decidir posar-hi remei apuntant-me a teatre, música i a l’organització de totes les comparses de la festa major.

Amb el pas dels anys, no sabria dir-vos el nombre de vegades que m’he tirat de trampolins sense saber què hi havia sota, fins i tot coquetejant amb la temeritat per sobre de les meves possibilitats. Mentrestant, la cinta VHS descansa dins alguna caixa a les golfes de casa i és la prova secreta del que un dia vaig ser. La resta de temps a casa ho tenen molt clar: es van passar amb l’empenteta.

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...