Foto: Priscilla Du Preez

L’Eulàlia és la persona més trista del món. I si li dius que tens una pena, jo què sé, que et fa mal el queixal, ella et dirà que n’hi van arrencar quatre. Si et fa mal el turmell, caminarà coixa davant teu. Si dius que no tens diners, et dirà que ella encara en té menys. No voldrà mai que la guanyin. Competirà perquè ni tu ni jo ni ningú tinguem una misèria més grossa que la seva. Aquest és el seu triomf, el lloc des d’on s’explica. Perquè si hi ha qui lluita per ser més feliç, també hi ha qui s’esforça per ser-ho menys –o és que la infelicitat d’alguns és la seva felicitat?

Ai, l’Eulàlia, de tan trista fa pena: els ulls li pengen, té les galtes pansides, l’esquena encorbada, i diries: on és l’alegria que tenia quan era jove i tenia tota la vida per recórrer? Doncs mireu: un dia va tastar el plaer de l’amargor i, de mica en mica, se’n va fer addicta. I de mica en mica, tot era culpa dels altres, i de mica en mica, va deixar de fer-ho tot. I els seus amics, que se l’estimen però n’estan fartíssims, quan han pensat ja n’hi ha prou, que et bombin, al cap d’uns dies els ha sabut greu, perquè la coneixen de fa tants anys, i com que la nostàlgia és estúpida de mena, s’han estovat i s’han dit: és així, què hi farem. I el que és més bon jan de tots li ha trucat, li ha donat la raó una hora i quaranta-tres minuts, i quan li ha sortit dir-li: però si estàs la mar de bé, quanta gent voldria estar al teu lloc!, ella ha premut els queixals i, adolorida, com si el bon jan en tingués la culpa, li ha recriminat: no he dormit bé, em fa mal de cap, no he cobrat això, el meu fill no em truca, estic malament, fatal, i li ha llençat la galleda de la seva podrimenta, i l’altre no ha tingut ni esma per dir-li adeu.

Podríem dir que el benestar de l’Eulàlia passa per buidar el seu verí en algú altre. Si ens hi fixéssim amb atenció, veuríem que és com una ombra grossa i pesada que pinta de negre cada persona que l’escolta, perquè d’escoltar ella no escolta ningú, es dedica a fer pena per tenir la gent a prop, perquè ves, cadascú fa una cosa o altra per no sentir-se sol. I quan el bon jan avui per missatge li ha dit que se li ha mort un parent llunyà que estimava tant, ella ni li ha contestat. 

Ai, l’Eulàlia, es queixa de la soledat però se la busca. Es queixa de la tristesa però se la provoca. I vol la lluna i algú li baixa i s’oblida que la volia. Potser més que desgraciada és desagraïda, oi? Però no us faci pas pena, no la compadiu, vigileu, deixeu de mirar-la, que un dia no te n’adones i t’has convertit en ella.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: ciutadà a juliol 25, 2021 | 12:16
    ciutadà juliol 25, 2021 | 12:16
    Li passa per xerraire. En grec "Eulalós= xerraire.
  2. Icona del comentari de: Llum a juliol 26, 2021 | 07:34
    Llum juliol 26, 2021 | 07:34
    Es veritat el mon está ple de Eulalias I Eulalios lo millor es reconoxer hos el abans posible i allunyarse de ells no fan pena

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix