L’Eulàlia és més desgraciada que tu

Competirà perquè ni tu ni jo ni ningú tinguem una misèria més grossa que la seva

Foto: Priscilla Du Preez

L’Eulàlia és la persona més trista del món. I si li dius que tens una pena, jo què sé, que et fa mal el queixal, ella et dirà que n’hi van arrencar quatre. Si et fa mal el turmell, caminarà coixa davant teu. Si dius que no tens diners, et dirà que ella encara en té menys. No voldrà mai que la guanyin. Competirà perquè ni tu ni jo ni ningú tinguem una misèria més grossa que la seva. Aquest és el seu triomf, el lloc des d’on s’explica. Perquè si hi ha qui lluita per ser més feliç, també hi ha qui s’esforça per ser-ho menys –o és que la infelicitat d’alguns és la seva felicitat?

Ai, l’Eulàlia, de tan trista fa pena: els ulls li pengen, té les galtes pansides, l’esquena encorbada, i diries: on és l’alegria que tenia quan era jove i tenia tota la vida per recórrer? Doncs mireu: un dia va tastar el plaer de l’amargor i, de mica en mica, se’n va fer addicta. I de mica en mica, tot era culpa dels altres, i de mica en mica, va deixar de fer-ho tot. I els seus amics, que se l’estimen però n’estan fartíssims, quan han pensat ja n’hi ha prou, que et bombin, al cap d’uns dies els ha sabut greu, perquè la coneixen de fa tants anys, i com que la nostàlgia és estúpida de mena, s’han estovat i s’han dit: és així, què hi farem. I el que és més bon jan de tots li ha trucat, li ha donat la raó una hora i quaranta-tres minuts, i quan li ha sortit dir-li: però si estàs la mar de bé, quanta gent voldria estar al teu lloc!, ella ha premut els queixals i, adolorida, com si el bon jan en tingués la culpa, li ha recriminat: no he dormit bé, em fa mal de cap, no he cobrat això, el meu fill no em truca, estic malament, fatal, i li ha llençat la galleda de la seva podrimenta, i l’altre no ha tingut ni esma per dir-li adeu.

Podríem dir que el benestar de l’Eulàlia passa per buidar el seu verí en algú altre. Si ens hi fixéssim amb atenció, veuríem que és com una ombra grossa i pesada que pinta de negre cada persona que l’escolta, perquè d’escoltar ella no escolta ningú, es dedica a fer pena per tenir la gent a prop, perquè ves, cadascú fa una cosa o altra per no sentir-se sol. I quan el bon jan avui per missatge li ha dit que se li ha mort un parent llunyà que estimava tant, ella ni li ha contestat. 

Ai, l’Eulàlia, es queixa de la soledat però se la busca. Es queixa de la tristesa però se la provoca. I vol la lluna i algú li baixa i s’oblida que la volia. Potser més que desgraciada és desagraïda, oi? Però no us faci pas pena, no la compadiu, vigileu, deixeu de mirar-la, que un dia no te n’adones i t’has convertit en ella.

Comentaris

    ciutadà Juliol 25, 2021 12:16 pm
    Li passa per xerraire. En grec "Eulalós= xerraire.
    Llum Juliol 26, 2021 7:34 am
    Es veritat el mon está ple de Eulalias I Eulalios lo millor es reconoxer hos el abans posible i allunyarse de ells no fan pena

Nou comentari

La Mercè fa 150 anys
Descobrim qui tocarà als concerts organitzats per Estrella Damm a la festa major barcelonina
Més entrades...