Llibretat

Ens convertim en adults sovint incapaços de triar, sentir i creure de forma lliure

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Paul Bence


Què és la llibertat?

Segons el diccionari:
1. Estat o condició de la persona o l’animal que no és esclau, ni està empresonat o sotmès a la voluntat d’algú altre.
2. Facultat de les persones per actuar segons els propis desigs i decisions, dins una societat organitzada i dins els límits de les regles establertes.
 
Jo tinc un pare que, als 86 anys, és incapaç de negar-se a un tractament de quimioteràpia que no el convenç, del qual amb prou feines opina. I també tinc un fill de 3 que sap molt bé què vol, sent i desitja, que ho expressa i negocia, constantment. Fa temps em preguntava: què els diferencia? Ara, ja ho sé. No és l’edat, les guerres, la tecnologia… No. És que un ja s’ha donat per vençut, i l’altre viu cada dia com una nova aventura. El primer va tirant, és el que hi ha, ves què hi farem, si no fos per… Tot ja està dit i fet. Mentre que el segon és un llibre en blanc –o quasi–, que pinta, dibuixa o escriu al seu antull. És justament aquest estat o condició o facultat que els permet actuar, i segons la qual viuen.
 
Per a mi –en el meu propi diccionari personal e intransferible–, la llibertat és respecte. Curiositat i descobriment. Aprenentatge. Ser, estar i sentir de forma coherent amb un mateix. Primer, amb les pròpies necessitats i desitjos; i, després, amb les dels altres. És viure. Feliç, satisfet. És acceptar. Fruir. En definitiva: és el que jo vulgui. Per això (crec que) sóc lliure. Perquè trio: què faig, què dic, què penso, què sento. En cada aspecte i moment de la meva vida –o quasi. Sóc lliure perquè puc i perquè vull; perquè he après a ser-ho. I (crec que), sens dubte, l’expressió definitiva de la llibertat és exercir aquest dret: escollir-la.
 
Creixem condicionats per la societat organitzada i els límits de les regles establertes; per les creences d’aquells que ens estimen i estimem; pel que trien, pensen, fan… Pel que ells van aprendre. Així, ens convertim en adults sovint incapaços de triar, sentir i creure de forma lliure, independent. Ens convertim en bonsais humans. I –potser–, després de (des)fer feina i prendre consciència, aconseguim alliberar-nos, recuperar l’equipament de sèrie, la configuració de fàbrica que ens permetia ser, creure i sentir-nos lliures. Almenys fins que tenim descendència. Llavors, rebem el llegat dels nostres pares i arriba el moment de passar-lo –o no.
 
Personalment, aprofito qualsevol oportunitat per aprendre, escollir, viure i canviar, si cal. Com a escriptora i com a mare, m’agrada oferir-ne també. Respectar-les. Opcions i possibilitats diferents. De mi, del que sé, del que penso. Deixar temps i espai al lector per tal que interpreti les meves novel·les, lliurement; i el mateix faig amb el meu fill, perquè ell no és sols un secundari en la meva història, sinó el protagonista de la seva. N’he après, amb el temps. I continuo fent-ho. Escollint. De tota manera, reconec que sense els llibres, no seria qui sóc. Ni com a persona ni com a escriptora. Sense els llibres no hauria conegut altres mons, universos, personatges, històries diferents de la meva, de les que m’envolten. Diria que m’han ensenyat, però no és cert. (Un llibre d’autoajuda no et salva la vida, igual que un de cuina no et treu la gana.) Amb cadascun dels que he llegit he crescut, però ensenyar i aprendre no és el mateix. La diferència radica, precisament, en la llibertat. El desig, l’anhel. I si no que li ho preguntin a André Stern –fill de l’artista Arno Stern–, autor de Yo nunca fui a la escuela. (Una lectura fascinant que espero completar amb la xerrada que farà el proper 5 de juny en la seva visita a Barcelona.) André no va rebre una educació formal, sinó que va ser objecte d’un acompanyament respectuós en el seu procés espontani de descoberta, i actualment és un home fet i dret. Feliç. Potser ni més ni menys que altres. Diferent.
 
A alguns autors, diuen, les paraules els han salvat de la tristesa. A mi m’han salvat els llibres. M’han salvat de tantes coses… Que només puc dir gràcies. A totes i cadascuna de les lectures de la meva vida, i als seus autors. Per fer-me gaudir, riure, plorar. Per descobrir-me altres realitats de les quals aprendre a ser millor persona i professional. Però, sobretot, per fer-me lliure. Gràcies.
 
(Continuarà…)

Nou comentari

Un ramito de violetas
A veces sueña y se imagina/ cómo será aquél que tanto la estima
Més entrades...
I el plaer de les dones?
14 dibuixos de Lyona sobre els tabús, la ignorància i la pressió masclista que reben les dones
Més entrades...