Foto: Aaron Burden
Procuro regalar-me de tant en tant un lloc per a l’avorriment. En les nostres hores d’ira, on tot passa tan de pressa i tothom va tant de bòlid, és un luxe i un privilegi tenir el temps i la voluntat de no saber ni tenir res per fer. No és tan important el fet com l’espai. És diferent avorrir-se a la cuina de casa que fer-ho en un passeig marítim o en un camí enmig de la muntanya. Com en tot, cal un criteri, i tenir en compte les conclusions.
Defensar l’avorriment és, d’alguna manera, defensar un món impossible. Primer caldria desentendre’l d’aquest segle XXI que enllaça amb tantes opressions com lluites hi ha. Si el treball assalariat no existís, i la nostra supervivència no se sustentés en l’intercanvi monetari, potser ja l’hauríem normalitzat. De moment, avorrir-se és una feina difícil, perquè vol dir tenir temps de fer tot allò que no té cabuda en les nostres rutines.
Com pensar, per exemple. En el lloc de l’avorriment s’inflen els grans interrogants d’aquesta vida, s’estimula la paciència, l’empatia i la creativitat, que s’engreixen únicament de les preguntes que un mateix es fa. El capitalisme, que ens fa moure en la immediatesa i només promociona el curt termini de totes les coses que ens poden fer gaudir, és el gran enemic de l’avorriment. Les xarxes socials, l’entreteniment digital i l’espectacle que emana d’aquest gran germà dospuntzero en són els seus nous aliats.
És comptar els rebots que fa una pedra a l’aigua del llac. Baixar les escales de dos en dos. Caminar per l’avinguda amb les mans a la butxaca. Sortir al balcó i recolzar els braços a la barana. Xiular la cançó que cantava la mare. Veure les pel·lícules d’un cap de setmana a la tarda. Tenir temps per a la nostàlgia. Voler un dia sencer per somiar. Al diccionari de casa, hem deixat un full en blanc allà on reposen les lletres de l’avorriment.
