Llocs de vida

Potser sí que passa aquí també i jo estic a la lluna, però em quedo glaçada

Foto: Maritè Toledo



La Sara m’explica que li costa trobar pis de lloguer perquè molts propietaris no volen criatures, que ho expliciten directament als anuncis de pisos o en la trucada prèvia. Nens no. Ni migrants ni nens, ho tenen clar les persones que deambulen per webs d’anuncis i pel carrer mirant els cartells de les finestres.

La Sara i la seva filla viuen en una ciutat petita al nord d’Itàlia. M’explica que gairebé no hi ha pisos en lloguer, que hi ha poc moviment i la majoria de gent viu en propietat, no em sap dir si a Barcelona està passant el mateix, explicitar sense cap pudor una barbaritat i una il·legalitat així: criatures no. Potser sí que passa aquí també i jo estic a la lluna, però em quedo glaçada. És la fi de la humanitat, li dic. I sé que no és la fi, que això ho dic un parell de cops a la setmana i després la vida segueix, però joder… com segueix.

I si no ho dius, que tens la Miranda? I després ja t’hi instal·les amb ella, li dic. I la Sara dispara lúcida: És que jo a una persona que pensa així, no li vull donar els meus diners. Passo. Ho pregunto d’entrada i si em diuen que bambini no, doncs ciao.

Penjo el telèfon i miro al meu voltant. Soc al terrat i és l’hora que més m’agrada: aquella en què s’encenen els fanals però el blau del cel està encara carregat de llum. I és aquesta època en què els balcons romanen oberts una estona al vespre i molts interiors es deixen veure. Se sent el plor d’un infant. Criatures no, vida que empeny no. Penso: escollir amb qui fer tractes.

L’assoliment dels drets no el podem confiar a l’esfera moral ni a l’actitud de cadascú (propietari i llogater, comprador i venedor) ni en aquest àmbit ni en qualsevol altre, que calen canvis estructurals i garantir drets amb la llei i la fiscalització, però en les nostres mans està, a més de reclamar tot això, fer avergonyir qui infla la bombolla a cop d’avarícia, en cas que ens hi creuem. També el reconeixement a aquelles poques persones que, podent demanar més, podent apujar el preu com l’escuma, es detenen, potser pensant: això és un sostre, això és un metre quadrat, és trama de vida, que neix, que envelleix, que vol ser. Gràcies a algun d’ells penso amb calma sobre tot això, en aquest terrat, en aquest metre quadrat d’aquesta casa, en aquest lloc de vida.

Comentaris

    Anònim Maig 2, 2019 8:59 pm
    A Barcelona no ho sé si passa, però a Lleida si que hi ha llogaters que no et lloguen el pis si tens criatures petites, encara que no ho diuen obertament
    Anònim Maig 7, 2019 11:12 am
    Jo tinc dos pisos en lloguer, no son a Barcelona. No se m'acudiria mai dels mais posar aquestes condicions. És més, els millors llogaters que he tingut han estat i son migrants. Realment, estem derivant cap a la inhumanitat. Ni m'hauria passat pel cap una cosa així! Jo també dec estar a la lluna

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
L'art i la poesia de la Lluna de Lotus
El Monestir de Pedralbes dedica una exposició a l'artista i poeta japonesa Ōtagaki Rengetsu
Més entrades...