Foto: Andrea Jofre
Sempre em fa mitja gràcia veure turistes intentant aturar taxis ocupats, com si el codi de llums fos només un suggeriment i a còpia d’insistir es pogués driblar la realitat del que passa. Llum verda, lliure. Qualsevol altra cosa, ocupat. O no disponible, només. Però passen els minuts amb els braços alçats, inútils.
Passa també amb el viure, que té codis de llums. Però no tot l’espectre és visible a ull nu, i es passa èpoques llargues empaitant transports ocupats. No són per a tu, no t’hi escarrassis. Soc un turista, una passatgera despistada a la vorera que espera la seva oportunitat en una Babel cridanera que m'eixorda els ulls i em manté en pausa.
Però hi ha tombs inexplicables, moments d'espera que es fan ocasions. El món s'ha afinat al meu voltant i em miro el paisatge, l'observo, i els ulls, les mans, el cos sencer m'hi encaixa. Estranyament hi correspon i l'horitzó es desentrella i s'allunya i me'n neix fam. I què ha passat? Pot ser l'atzar, dubto que sigui el mèrit. Hi crec poc, en el mèrit, potser és només que he encès la llum verda.
“Moderato cantabile” és una indicació musical de tempo i caràcter, també és una novel·la de Marguerite Duras i, a Catorze, és una cambra pròpia on Andrea Jofre mira endins i escriu cap enfora.
