Foto: montillon.a
Entre el cafè amb llet que al matí em dura dues hores i arropenjada al Dolor de la bellesa, el llibre del Roger Mas. Està allà. Seca. Sense tija, ni aigua, ni aquell pot de vidre que per Sant Jordi l’agafava com un puny.
Quan tocava, no la vaig voler llançar. La vaig tallar i la vaig deixar sobre l’escriptori. Cada dia, al costat del teclat, es va obrint –es va rendint– una mica. I si la toco, es trenca. Perquè s’ha fet fràgil i només que hi apropis un dit ja tremola. I els pètals, que abans eren vermells i vius i alçaven el cap, ara s’han ajupit tenyint-se d’un lila cada vegada més fosc. Així, amb la disciplina del dol, es despullen cada dia, sense fer soroll, sobre la taula de fusta.
Aquesta rosa vençuda, que mai ha estat teva, que ni tan sols saps que existeix, podríem ser nosaltres. Dins seu hi hauria totes les promeses que de tant repetir-les les donàvem per fet, com si el futur fos un llençol blanc i immens i només nostre. Perquè tu i jo també som tot allò que ha anat morint d’una forma discreta. Sense que faci mal, sense el pes feixuc de l’enyor, sense missatges a mitjanit ni portes mig tancades. Com si en el fons sabéssim que la nostra flor mai tornarà a ser vermella.
3
0
