El mal de cap i jo

Foto: Gonzalo Malpartida

Somio que tinc mal de cap. No és un somni: quan em desperto, el mal de cap encara hi és. Un mal de cap intensament anul·lador: no em deixa dormir, però estar desperta és un malson. Són quarts de cinc de la matinada. M’aixeco com puc i vaig fent tentines fins a la cuina. Em prenc dues pastilles d’Hemicraneal, el medicament que em sol anar millor d’ençà que van retirar el Tonopan del mercat. Torno al llit. Quin turment. M’agafo el cap amb les mans en un intent fracassat de retenir el dolor, d’impedir que creixi. Entra a l’habitació el meu fill petit. Pretén que li deixem espai al nostre llit: somiava coses lletges i està mort de por. Un altre dia li hauria fet un raconet, però avui l’envio de nou a la seva habitació: li dic amb un fil de veu que no em trobo gaire bé. M’incorporo, m’alço. Arribo al lavabo i vomito. Les pastilles no han tingut temps de fer efecte, he tornat a la casella de sortida. No sé què fer. No puc pensar. M’assetja una idea fugaç: no deu ser tan greu morir-se quan el dolor t’està matant. M’estiro. És el mal de cap més insuportable que he tingut mai.

Tinc 46 anys, fa exactament mitja vida que vaig deixar el pis dels pares. Fa vint anys que sóc mare i, doncs, fa vint anys que em dedico més a protegir que no pas a buscar protecció. Però ara mateix el mal de cap em devasta. No tinc forces ni per queixar-me. Em rebolco de dolor i, de sobte, em sento pronunciar una paraula que em neix de molt endins: “mama”. Només vaig dir “papa” i “mama” als meus pares fins als tres anys. Quan vaig començar a anar a l’escola, van preferir que els digués “pare” i “mare”, i així ho vaig fer. Però m’acaba de sortir un mama infantil, un mama ancestral. Un mama que no podia ser un mare, com aquella anècdota potser inventada sobre Pompeu Fabra: quan no sé qui l’alertava d’un perill immediat amb un “vés amb compte”, ell va dir que en casos urgents era més eficaç un “cuidado!”.

D’aquí a unes hores hauré dormit, el paracetamol d’un gram haurà fet camí i ja no tindré la sensació d’haver-me quedat per a mi sola tot el mal de cap del món. Llavors trucaré a la meva mare –sempre em cal trucar a la meva mare, encara que em trobi bé– i li explicaré que la nena que vaig ser l’ha necessitat tant aquesta nit.