Maldito baile de muertos

Soc corda aferrada al parèntesi per la nàusea de mirar més enllà


Estoy pasando un bache, un revés, un agujero.
 
Vaig ser ombra fins que he descobert que al migdia, si fa bo, puc prendre un tros de sol estirada damunt l’escriptori arrambat sota la finestra. Vaig ser pedra fins que he començat a bellugar les cames gràcies al Pau, que em mana exercicis a distància des del seu terrat. Soc corda aferrada al parèntesi per la nàusea de mirar més enllà. M’escric amb un advocat americà que va ser pilot militar: please stay safe in this time of coronavirus, em diu. He llegit el llibre del David, he parit un conte curt, he tornat a sagnar després de quatre mesos i la mort del meu cantant m’ha fet plorar-ho tot.
 
Los hijos que no tuvimos se esconden en las cloacas.
 
Saludo cada vespre la veïna del davant, faig tanta feina com puc sense moure’m d’un mateix racó, he mig celebrat que d’aquell u d’abril han passat sis anys, he vist una pel·lícula que no he entès i he dormit abraçada a un fill que encara és nen. No sé tenir la casa neta, mataria per dos o tres segons de tendresa i em fa por que, per por, escanyem la llibertat. Parlo una estona llarga amb els pares ni que no hi hagi res de nou –la bona notícia és que no hi ha res de nou–, he oblidat l’últim cop que vaig trepitjar el carrer i maldo per desar en un calaix del cervell una pena fonda que es nega a ser confinada. És una pena rebel com jo, que em resisteixo a fer ioga i pastissos i balls de balcó i em cavo a mida el forat, el revés, el sot.
 
Maldito baile de muertos, pólvora de la mañana.
 
Eva Piquer
 


Comentaris

    Anònim Abril 21, 2020 1:38 pm
    Gràcies per posar-li paraules al que sento, poder asumir així que no, que la pena set menja i no estas súper feliç i perfecte les 24h/7. M'han resonat molt, gràcies per la cruessa també, fa falta.
    Lisa Coca Abril 20, 2020 3:49 pm
    Gràcies Eva. Comparteixo la teva pena per la pérdua d’aquest gran home, poeta, artista. M’ha acompanyat desde ben joveneta, sempre he trobat un vers per mi a les seves cançons. M’agrada el teu escrit farcit de versos seus. Abraçada!
    Victorinya Abril 19, 2020 4:08 pm
    Gràcies, Eva! Sempre llegeixo en els teus escrits, allò que jo voldria dir i no trobo les paraules adients , jo també amb nego a fer moltes coses que diuen que hauria de fer. No sóc forta ni ho vull semblar, faig el que puc i crec que algun dia aquest mal son s haurà esvaït i haurem "pogut escanyar la por"
    Cèlia Sànchez-Mústich Abril 19, 2020 11:14 am
    Bellíssim. M'has fet pensar en les penes que es resisteixen a ser confinades (la de la meva mare, que va morir al setembre, ja he llançat la tovallola i la deixo que campi al seu aire). Fins i tot n'hi ha que estaven confinades i ara entreobren el calaix i ens miren. Una abraçada, Eva.
    Sofia Abril 19, 2020 11:10 am
    Ni escanyar la llibertat ni escanyar la pena, gràcies per posar-li nom i donar-li ales, només així pot prendre una mica de distància. Escanyem la por. Tot anirà bé i els nostres cantants ens seguiran emocionaran quan ho necessitem. Gràcies sempre
    Júl Abril 19, 2020 10:30 am
    Entenc, perquè em sento igual no vull fer mil classes de ioga, curses per casa, cuinar d'autor, aplaudir. M'ofega aquesta gent que fa que tot sigui normal quant no ho és.Els ignoro. Em centro amb el meu cercle petit, amb els meus. Treballar desde casa, quant el que necessito es mirarlos als ulls i cuidarlos. I no sentir que ets l'esparring d'algu que no ha trobat el seu lloc dins aquest confinament.
    Anònim Abril 19, 2020 8:07 am
    Llegir el teu escrit, era com si els meus pensaments s 'hagueren escrit sols. Penso, però que som massa fortes i ho passarem...com? Com poguem. Gràcies
    Clara Antúnez Abril 18, 2020 5:30 pm
    Eva, gràcies per endreçar les lletres i fer-les sonar com ressonen dins meu. A Palamós el mar brilla, la sorra s'escalfa i les aus canten més que abans. Mentrestant estem tancats entre quatre parets que s'apropen massa. Agafo aire de no se on per seguir vivint. Queda encara un bri d'esperança quan el sol surt i les flors floreixen. Us esperem amb ganes per poder tornar a creuar-nos pels camins de ronda.
    Tere Rodríguez Abril 18, 2020 9:27 am
    No ens hem de deixar vèncer per aquest moment difícil. De fer-ho caurem al pou. Cal actitud positiva i SEMPRE voler veure el costat bo. Estem vius. Molts ànims. Ja queda menys?
    Anònim Abril 18, 2020 1:38 am
    Quan perts a la teva parella, a pesar de que et quedin els fills o més família et quedes sola. Coste passa pàgina ja que sobin et recrees amb els recorts, però si, amb el temps te i vas acostuman però oblida mai pots. És un buit mol gran.
    Anònim Abril 17, 2020 7:15 am
    EVA Et regalo la frase que ens va dir el pare quan va morir el seu fill gran amb 20 anys s tots els altres fills. HEM D,APENDRE A PINTAR LA TRISTESSA DE COLORS, PERQUE JA SEMPRE VIURA ENTRE NOSALTRES. Anims i endevant.
    Anònim Abril 17, 2020 1:01 am
    Perdre el qui més desitges és lo més Doloròs que hi ha... a mi em van deixar inesperadament... Després de 5 anys.. Ara veig la llum.. Dono gràcies de la meva salut.. I feina de moment... No necessito a ningú per ser feliç.. Ara si però.. Només natura i un Sender x caminar, gaudir.l i ser feliç. Mira endavant!!!
    Anònim Abril 16, 2020 10:46 pm
    Ràbia i dolor barrejats amb sarcasme. Una barreja genialment servida que m'ha emocionat.
    Núria Bernabéu Abril 16, 2020 10:13 pm
    M ha arribat al cor i també a aquest raconet del cervell que cites. Gràcies Eva.
    Argentina Jofresa Abril 16, 2020 3:44 pm
    No saps com he plorat al llegir el teu escrit. Els dos ereu un 10 El meu cor us te dintre per sempre
    Anònim Abril 16, 2020 2:42 pm
    Has de mirar endavant, tancar cicles i focalitzar les teves energies en viure el present i el futur. Tots els teus escrits són massa tristos, viure en aquest estat no és bo. Aconseguir passar pàgina és molt difícil però és vital per tornar a viure.
    Anònim Abril 16, 2020 11:42 am
    Perque poses sempre el dit a la llaga
    Anònim Abril 16, 2020 9:51 am
    Les teves paraules semblen dures, pero son plenes d'enyor per no saber com portar el que estem passant, acompanyades de rabia I preocupació.Malcra't tot son precioses I fan tirar endavant I escalfen per dins. 2
    Anònim Abril 16, 2020 8:44 am
    Gràcies Comparteixo aquesta pena rebel, una pena fonda,un record pels qui no hi son i esperança en el futur
    Anònim Abril 16, 2020 7:03 am
    Gràcies Eva per les teus paraules sempre tan gratificants. Sempre que les llegeixo , penso que són les que jo diria , però no sé fer.
    NCB Abril 15, 2020 10:28 pm
    Com ha dit algú, no hay mal que cien años dure, però jo m,inclino més per a pesar de tot a la primavera segueixen sortint flors i el sol surt cada matí. M,encanta com escrius i tots enyorem L,enginy del teu estimat que malauradament va marxar massa dora.

Nou comentari