Mama

Te me quedaré a dins meu i me diré les coses que tu me diries

Foto: Lilim


Havia tingut un mal dia. Unes vint-i-quatre hores d’aquelles que llençaries a la tassa del vàter. Per sort aquella tarda, casualitats de la vida, venia ma mare a casa meua. Quan va sonar el timbre, em vaig sentir salvada. Menos mal que has vingut, mama, que porto una enrabiada que ara t’ho explico. I me la vaig abraçar.

Vam fer coses que fem quan ve ella a passar un dia a casa meua: arreglar les plantes, comprar-ne de noves, buscar solucions per optimitzar l’espai als trenta metres quadrats del meua existència quotidiana. Fins i tot aquesta vegada, amb un litre de pintura plàstica blanca, cinc eurets, em va fer una passada de meitat cap avall a totes les parets. La tia.

M’encanta, ma mare. A vegades, ho dono per fet, que la tinc. A vegades me’n queixo. A vegades, ma germana i jo la imitem, per riure. Sort que té sentit de l’humor i nosaltres dues, gràcia per fer-ho. Em sembla que és el que més m’agrada del món, que ma mare rigui.

A la nit, quan vam tornar de sopar, em vaig estirar al llit amb ella i li vaig dir, calla, que mirarem una sèrie que he llegit que està molt bé (After Life, de Ricky Gervais, era). Però ma mare cap al final del primer capítol ja es va quedar roquefort.

Jo vaig continuar mirant la sèrie a mitges mentre ella estava de viatge sideral al costat meu. No tenia son, em bullia el cap, havien aconseguit fer-me sentir mala persona, havia arribat a no estimar-me gens, aquell dia –reaccions patològiques que té una quan algú m’emprèn, què voleu que us digui.

Però llavors, mirava la mare dormint, calmada, segura, quieta com una font esculpida que vessa amor categòric i vaig pensar que no, que jo soc bona persona perquè tu m’has fet bona i vaig decidir que, tant de bo sigui d’aquí a molts anys, però el dia que te me mòrigues, mama, te me quedaré a dins meu i me diré les coses que tu me diries i intentaré, ho prometo, estimar-me tant com m’estimes tu.

Comentaris

    Pilar Foix Març 19, 2019 11:30 am
    Jo vaig perdre la marona fa 4 anys i ni un sol dia he deixat de sentir-la dins, al costat, pertot. Fa uns dies vaig necessitar fer un reset dels que faig de tant en tant per posar el comptador a zero i em vaig estirar a les fosques, en posició fetal amb la imatge de la mare als ulls i la vaig enyorar com mai. Gaudeix-la ara que encara hi és.
    Milos Març 19, 2019 2:05 pm
    Entrenyable comentari , com a mare et fa sentir mont be. Gràcies !
    Margarida Ferrer Març 19, 2019 3:49 pm
    Ser la mare de dues amors és el millor que m'ha passat i em sento totalment identificada amb la del text perquè veig en la filla reflectides les dues meves. Quan vaig a ca na Maria del Mar i després de veure la sèrie de rigor ens tombant al llit li pregó que em llegeixi comentaris de la Vecina Rubia i som feliç, ella m'hi va enganxar. Quan al llit amb na Caterina al piset d'estudiants per qualsevol beneitura acabam amb un boig atac de rialles també som feliç. Això sí, abans d'acabar compartint el llit ja he fet el via crucis al que com a mare tenc dret i elles m'han dit "no cal que ho facis" però la veueta interna els ha xiuxiuejat "que no em faci cas, per favoooor!" Quina sort tenir-nos. Quina sort estimar-nos.
    Montse Querol Març 19, 2019 6:02 pm
    Avui m'has fet plorar a mi, Maria. El teu escrit m'ha dut a la meva, de mare, que últimament veig una mica despistada i feble.
    Mon Folch Març 19, 2019 7:27 pm
    Maria Climent, ja fa un temps que et llegeixo al catorze i he de dir-te que m'encanta el que escrius i com ho escrius. Ho fas fàcil i no ho és gens. El teu estil és fresc, sense por, directa, ets genial!! Per això et dono les gràcies una i mil vegades, no canviïs mai. Felicitats! Que res vents et siguin favorables! Mon
    AnònimKake Març 19, 2019 7:49 pm
    Es que els nostres fills son la part més pura i bona de nosaltres. Tan debó fills, sentiu el mateix per mi. Preciós texte.
    Anònim Març 19, 2019 7:59 pm
    Vaig perdre la meva fa 4 anys i no hi ha dia que no la trobe a faltar, com qualsevol mare i filla de vegades discutíem, però ens passava enseguida Y ella em deia em trobaràs a faltar quan no estigui i quanta raó tenia..... Però lo que no se si sabia ella és que a pesar d'això sempre està en mi
    Anònim Març 19, 2019 9:55 pm
    No ho he pogut viure com a filla, i sempre ho he enyorat, però ara sé que soc la mare del text.
    Anònim Març 19, 2019 11:09 pm
    Que maco de debò
    Anònim Març 20, 2019 10:26 am
    No puc para de plorar. No se com has escrito aquesta text que m'ha obert el pit de dalt a baix.
    Anònim Març 20, 2019 1:51 pm
    Jo també desitjo el mateix per les meves dues filles: que s'estimin tant com les estimo jo. Gràcies per aquest text tant bonic!
    Lola C. Març 21, 2019 11:41 am
    Jo fa 23 anys q vaig perdre la mare, i no hi ha dia o moment que no t. anyori mare, les nostres xerrades, els riures.,confidencies, erets i ets marona la persona que mes m, ha guiat, calmat, ajudat, i tantes coses mes, et porto.dins meu, i encara xerro amb tu, pero com anyoro les teves abraçades, la teva ma sobre la meva cara quan creies q dormia sobre el.teu braç Ting sort de tenir dos tresors d fills. Que.orgullosa estaries d, ells ja son grans i, fan la seva, pero.els hi dono tot l. Amor que tu.em.vas ensenyar a donar
    Llúcia Març 21, 2019 9:14 pm
    Jo tenia 22 anys quan vaig perdre la meva mare... quan encara hem feia falta. D'això ja fa 24 i no hi ha dia que no parli en silenci amb ella, sé que hem cuida i m'estima molt.
    Nivaira Març 22, 2019 2:33 pm
    És tanta la semblança que descrius amb la puresa de la meva, de mare, que sembla ben bé una foto seva!!! I de com m'alegra sentir-la riure i de com em dol a les entranyes veure-la patir o plorar.... ens hem emocionat llegint-te; ella, les meves germanes i jo....
    Anònim Març 23, 2019 8:12 am
    Quin text més emotiu soc afortunada, encara tinc la meva mare amb 94 anys, molt dolça però molt fràgil. Dos filles que l'estimen molt i m'estimen i amb les que cada dia em sento més connectada amb un amor que creix dia a dia. Gràcies per fer-me sentir m'ha encantat el teu text.
    Princesa Març 23, 2019 7:59 pm
    Tots tenim.la millor mare del món...però la meva era la meva...i ara fa dos anys q l.ha vaig perdre...no passa dia q la trobi a faltar...perdre una bona mare és el pitjor q et pot passar. .però també ser q ella està amb nosaltres ajudant sempre a mi i als meus fills i als dos néts...t.stimen mareta
    Anònim Març 23, 2019 8:38 pm
    Preciós. Quasi em fa plorar. Mil gracies per escriure així
    Isabel L.S. Març 24, 2019 1:17 pm
    No se que dir,l'emoció que tinc es tan forta , les llagrimes no hem deixen acabar de lleguir . Moltes vegades penso ,el dia que no estigui en aquet mon..que faran els meus fills...i estic segura que l'unica que hem trovara a faltar sera la meva Maite...els altres dos ,al cap de dos dies....
    Anònim Març 24, 2019 5:57 pm
    vaig perdre la meva fa més de vint anys..., ella era jove encara per morir. No hi ha un dia a la vida que no hagi pensat en ella.
    Anònim Març 26, 2019 10:12 am
    Gràcies Maria per compartir aquest escrit. Jo vaig tenir la immensa sort de tenir una gran mare. Va ser una bona mestra de la vida i ho ha seguit essent malgrat no estar ja amb nosaltres... Va marxar sense fer soroll... Em vaig acomiadar a poc a poc... vaig tardar uns dies en desfer el seu llit... mentre recollia les seves coses, m'agradava olorar el seu coixí i em semblava sentir-la allà, ben a prop... la sentia tan endins que sovint em descobria somrient perquè al moment de fer un gest, de moure alguna cosa ja podia escoltar el que em sempre em deia. Quan jo era petita ella era l’autoritat, el consol, el refugi, un far... Anys més tard, des de la perspectiva d’igualtat que em va donar la meva maternitat, vaig gaudir de la complicitat de les nostres converses, de la seva presència silenciosa, respectuosa, del saber escoltar... Sàvia. Pacient. Serena... Mica en mica vaig descobrir que no era omnipotent, que necessitava afecte i seguretat, que tenia les seves febleses i les seves pors... i aleshores vaig poder tornar-li una mica de tot allò que al llarg de la meva vida ella em va donar. La trobo molt a faltar. Dins meu sento que m'ha quedat un punt lluent, un punt roent, una emoció molt especial i un llegat d'experiències i ensenyances que em fan sentir orgullosa de ser tal com soc.
    Alabar Març 27, 2019 11:15 pm
    Precios. Em salten les llágrimes. Quina veritat. Encara tinc la mare I penso I ploro pensant que faré quand no hi sigui. Buff. La portaré a dins meu, mamita.
    Anònim Març 28, 2019 10:43 pm
    És molt bonic. Jo encara puc disfrutar de ma mare, i espere que molts anys. Un beset mama. No vull pensar quan ja no estiga, serà insoportable, plore de pensar-ho
    Anònim Març 29, 2019 11:54 am
    Jo vaig perdre a la meva fa 34 anys i encara hi penso cada dia, ara tindria 100 anys. Com m’hauria agradat que hagues vist creixer al meus fills. Jo en tinc tres, el millor que m’ha passat a la vida, tant de bó signifiqui per ells el mateix que per mi va significar , i encara, malgrat els anys, significa la meva mare.
    Anònim Març 30, 2019 11:14 pm
    Ja fa quasi cinc anys que la meva mare no hi és, però sempre la tinc amb mi. De moment no he pogut superar la seva pèrdua, tot i que tinc una família meravellosa, marit i fills fantàstics, però el vincle existent entre ella i jo, ha deixat un buit difícil de d'omplir encara que sigui amb els records de tota la vida. Gràcies.
    Anònima ViVi Abril 1, 2019 11:07 am
    M’ ha agradat moltissim el teu escrit... i he recordat la nena que era i que trobava a faltar la calidesa de la meva mare, sobretot a la adolescencia, que era quan mes la necessitava aprop, cálida, tendre i comprensiva... però per mi era massa distant, pobreta, pot ser no en savía mes, pot ser tenia altres problemes que jo no entenía... Ara però, soc mare i ja, avia, i crec que ho he fet molt millor... També es cert que ella m’ en va ensenyar...
    M Abril 16, 2019 1:12 pm
    No puc deixar de pensar en una bona amiga meva que va perdre la seva mare fa pocs anys. Jo també l'estimava molt, i la ploro molts dies encara. Intentaré sempre que la meva mare es senti tan estimada per mi com jo me'n sento per ella.
    Maria del Mar Abril 17, 2019 1:33 pm
    Molt polit.
    Anònim Agost 25, 2019 3:47 pm
    Ja fa dos anys que ens va deixar i el buit que ens a quedat es inmens, tot el que sóc es gràcies a la mare dons el que amb vares ensenyar i amb vares protegir no hi han suficients paraules per agrair, es cuan ja no estàs cuan et Donàs compte de lo grant que eras com a persona i mare i el que més greu sap és no averta dit las paraules que et mereixies en aquell moment, gràcies mare per ser aixis i fer de mi una bona persona digna i bondadós sensa tu no seria res, t'estimo. ?
    Anònim Agost 4, 2020 3:41 pm
    No totes les mares saben estimar, tot i que la meva mare és viva, sempre m’he sentit orfe d’una mare amorosa i càlida. Però m’he imaginat que la meva filla si ho podria dir de mi. És molt bonic com ens estimem la meva filla i jo, quina sort que sigui així. El psicoleg m’ha dit que aconsseguit trencar una cadena familiar de mares fredes i absents...i que això té molt mèrit. Jo el que se, és que soc molt feliç d’estimar-nos tant. Bon escrit m’ha arribat a l’ànima. Us estimo Neus i Eduard.
    Crc Agost 4, 2020 4:10 pm
    Cada cop mes delicada i despistada. Pero xerraire i espavilada com sempre. Amb tot aixo del covid no ens veiem tan sovint. Ens separen uns quants km i els meus horaris, nens petits, la teva edat...ara fa temps que no vens per casa. Quan venies mes sovint era com un respir per a mi. Sempre disposada a donar un cop de mà amb els nens, la casa, la roba, la cuina. Aconsellant-me, donant-me força en tot. Et trobo a faltar mama. I cada cop el teu cap patina més anb el principi de alzheimer que t' han diagnosticat. Tan de bo estiguessim més aprop. Podria cuidar-te mes com et mereixes. Sort en tenim del papa que esta a les bones i a les madures. Us estimo
    Lika Agost 4, 2020 7:40 pm
    4 anys que em falta la meva,un Alzheimer se la va emporta,la anyoro ,i no nia dia que tinc qus cridar i em veu alta Mama..sembla que llevors em ve la pau,de vegades a l'hora de dormir,tinc un jersey embolicat dins una boseta dw plastic,ds cuan en cuan l'ensumo,sempre estará em mi t'estimo Mama.
    Anònim Agost 4, 2020 8:21 pm
    Que bonic tot lo que dieu de las mares, jo encara tinc la sort que tinc la meva, ja t'he 91 anys està imposivilitada pro amb el cap bén clar hi disfrutant dels bisnets juga a las cartas, al parxis amb élls. La vista la perdut força per això els nens l'ajuden a moura las fitxes. És molt gratificant veure com disfruta amb élls hi lo bé que s'ho passen els nens amb élla.
    Pati Sotomayor Agost 4, 2020 9:52 pm
    Els pares i les mares haurien de ser eterns.
    T'estimo en el forat que m'ompld Agost 5, 2020 10:41 am
    M'ha emocionat el teu escrit. La meva filla va morir fa un any. Llegia el text i recordava la nostra vida. Per sort, vàrem poder estar juntes l'últim any i ens vàrem poder dir totes les coses que no havíem verbalitzat fins aquells moments. Estic molt enyorada. Teníem una entesa, còmplice, que feia molt ric el compartir. No pensàvem igual, però ens enriquia el pensament de l'altra. Digueu-vos tot això que heu escrit aquí. No ho doneu per sobrentès. Aprofiteu mentre esteu juntes. Jo estic plena d'enyorança i amor. Gràcies.
    Anònim Agost 5, 2020 8:12 pm
    Jo tinc mare, però no m'he sentit mai estimada com els meus germans. Això no vol dir què jo no estigui per ella. Ara té 87 anys.
    Anònim Agost 5, 2020 8:46 pm
    Mama, fa 9 messos que ens vas deixar I la ferida es encara molt tendra, et ploro cada día, varem tenir una relacio maravellosa, sempre tan unidas, tan juntas I jo espera a veuret envellir molt mes, pero el desti ho va volguer aixis. Has sigut I serás sempre el gran amor de la meva vida, lo nostro era especial.
    Anònima Agost 5, 2020 11:14 pm
    Emocionat, he plorat... Recordan ma mare... Pensan em ma filla, que será mare... I espero que son fill, sigui tambe el mes importan, per ella... Com Ho eram jo hi els mes Germans per la nostra mare... I Ho son ells per mi... De ven segur que aixi será.
    Anònim Agost 6, 2020 4:19 pm
    Molt emotiu i alhora tant real. Farà quinze anys que ja no hi és físicament, però serà dins meu mentre jo visqui. Ho sento així cada dia i em reconforta.
    Sandra Racaj Agost 7, 2020 9:42 am
    M'ha encantat el teu escrit has descrit ben be com era la meva mare. M'encantava quan ens estiravem juntes i ens agafavem de la ma, cada día provó de tornar a sentir aquella calma i Pau que ella em donava . ETERNAMENT dins meu. T'ESTIMO!!!!
    Anònim Agost 7, 2020 9:26 pm
    Jo no he conegut mai la meva. La vaig perdre als 15 mesos. No en tinc cap record i em fa mal. Moltes vegades l’he necessitada, però he hagut de passar sense. Tinc dos fills i intento donar-los tot l’amor que m’ha faltat a mi. Ja són grans i no viuen amb mi, però saben que sempre que em necessitin, mentre hi sigui, em tindran. Et felicito pel teu text!
    Anònim Agost 7, 2020 10:48 pm
    La meva mare fa 15 mesos que ens va deixar, el buit es molt grand i l’anyoro cada dia. Qualsevol moment del dia està amb mi, i costa molt el fet que mai més podrem estar juntes, un s’ha de fer a l’idea per tirar endevant, però costa molt. Un petò molt grand allà on ets i que sempre es a prop meu.
    Asba Agost 17, 2020 11:34 am
    Només dir q fa17 dies q ens va deixar la meva MARE, MARETA DE POMA. Així és com li deia parlant, rient i conversant amb una connexió q només mirar- nos ja és desprenia per tota la sala. Sabia tranquilitzar-te i somriure en el moment precís, per desangoixar-te i relativitzar qualsevol entrebanc diari al q no cal donar més q una petita importància. Viure el dia a día amb il.lusió i sentir la seva mà al teu costat q t,aporta estimació i serenitat. Gràcies per tot, Mare, MARETA, marona de poma. Gràcies per tot el teu AMOR i la teva calidesa.

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...