​Manifest lletraferit

Que la paraula no dita ens pertany i el silenci ens torna humils

Foto: Patrick Fore



Després de la reunió extraordinària convocada per la via telemàtica amb motiu dels dolorosos esdeveniments recents, totes les lletraferides manifestem:

Que les paraules no podem ser empresonades.

Que la llibertat n’està ben tipa, de tanta buidor existencial.

Que totes les paraules acceptem, amb la resignació de qui preferiria una altra cosa, la visibilització de les paraules que no ens cauen bé.

Que els anticossos no protegeixen de la violència i la brutalitat.

Que Pfizer i AstraZeneca encara no tenen llestes les vacunes contra la intolerància i la imbecil·litat.

Que treballar de subjecte o de predicat en un programa electoral no es paga prou bé.

Que els números compten amb tota la nostra solidaritat en aquests temps de xifres estressants i esfereïdores.

Que la paraula no dita ens pertany i el silenci ens torna humils.

Que ser negatiu pot ser bo o dolent o tot el contrari.

Que a la repressió només li calen dos-cents vuitanta caràcters per fer-se forta.

Que llegir pot ser el millor dels viatges i viatjar pot consistir només a canviar la buidor de lloc.

Que les humanitats, en singular, no han de ser patrimoni exclusiu de la gent de lletres.

Que la majúscula és el crit dels qui no tenen veu.

Que es redueixen les penalitzacions als qui confessin que l’errada no ha estat del corrector.

Que aprendre a parlar no és únicament cosa d’infants.

Que ara mateix la correcció política s’apropa exageradament a l’oxímoron.

Que els mots renunciem a ser còmplices dels límits de l’humor.

Que a vegades ens toca treballar per a artistes matussers, i tot i així reivindiquem el dret a treballar-hi i a que se’ns respecti per això.

Que tenir mal gust no és delicte i que sovint la veritat té un regust amarg.

Que manifestar-se és com escriure’ns en negreta i amb moltes exclamacions.

Que considerar que una idea perd la raó quan s’expressa inadequadament és com renunciar a llegir entre línies un manifest amb faltes d’ortografia.

Que els punts i final prefereixen els finals oberts.

Que la vulgaritat i la ignorància i la supèrbia també estan protegides pel dret a la llibertat d’expressió.

Que passar pàgina pot ser un gest covard.

Que les eternes subordinades són ben útils per no dir res.

Que la ve i la o i la ics odien que les facin anar plegades.

Que d’un temps ençà cada dia és un diacrític.

Que les paraules sempre serem el darrer baluard de l’esperança.

I perquè en quedi constància, queda escrit.
 

Nou comentari

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...