La màquina del temps

Però de moment només sé empaitar el passat

Eva Armisén

La meva magdalena de Proust és també i ves per on una magdalena. De llimona amb llavors de rosella. Ara la trobo massa dolça, no sé si abans ho era menys o si se m’ha amargat el gust. Però la reconec i em reconeix. Ja era a la caixa, pagant els dos bagels de canyella i panses, quan m’ha saludat com a una vella amiga. Me l’estic menjant a mossegades petites a la Shakespeare & Co, des d’una taula rodona de les dels fons.

Una lemon poppy seed muffin i una llibreria de Nova York. Un què i un on que em remouen sencera i em transporten, alehop, un quart de segle enrere. Hauria de decidir què vull fer d’ara endavant amb la vida que em queda, però de moment només sé empaitar el passat. Només sé tornar a Manhattan, atipar-me de bagels, recórrer refugis de lletra impresa, passar pel piset del carrer Seixanta i fer durar fins al mai la nostra magdalena.

No se m’acut res millor per esquivar la mort que aquest intent desesperat d’inventar la màquina del temps cada tardor.


Eva Piquer

Comentaris

    MTD Octubre 18, 2018 12:33 am
    No serveix de res empaitar el passat. Jo m'hi vaig passar massa temps i em vaig perdre moltes coses dels meus fills. Una abraçada!
    MontseM Octubre 18, 2018 8:01 am
    Records d'un passat que ens ajudir a seguir al present...preciós Eva!

Nou comentari