Foto: Pepperberryfarm
Em tornes a reconèixer per la veu i tot seguit t’enfiles per viaranys inaccessibles. Valparaíso, tornes a dir, i el cerro, i dónde está tu abuela. Avui em fan menys mal els teus laberints. Penso en ella, que un dia va dir-me Conta-li coses, i et vaig contant, mentre mig t’adorms i mig m’escoltes i no. I se m’acut que en la vida que a vegades imagino que podries tenir si no fos que un dia vas començar a anar-te’n, jo no estaria com estic ara, explicant-te que el desig, que la tendresa, que la por. Que no m’asseuria un vespre de tardor amb tu a dir-te que l’enyor, que la gratitud, que la dificultat d’anar soterrant les ganes sota la pell. Que potser ni m’hauria atrevit a contar-te mai que ella, que elles, que des de sempre. Que potser encara em somiaries nòvios i fills, una casa al camp i algun gos fidel o un gat amorós, i jo faria mutis per la porta del menjador. Si no fossis qui ets ara, no estaria explicant-te que les retrobades, que els missatges inesperats a la bústia de veu, que les casualitats no casuals i el vertigen en espiral a la boca de l’estómac. Que el malson. Que la por. Que la força. Que fan menys mal avui els laberints per on te’m perds. Que seguiré contant-te coses, demà i demà-passat, mentre no acabis de caure del tot.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
