Meravellós com l’Òpera, amarg com l’Àcid

Malgrat la potència de la premissa, el que me n'ha quedat és el perfum

Foto: Annie Spratt


Jo no coneixia en Miquel Creus fins que en Ramon Mas i en Ricard Planas, editors de Males Herbes, me’n van parlar. Van explicar-me que reeditarien una novel·la d’un escriptor de Vic que retratava d’una manera molt crua el món de l’heroïna dels vuitanta. Ras i curt: la història d’un ionqui que tenia cura de la filla d’una amiga que s’havia mort i a qui havia de punxar cavall perquè tenia síndrome d’abstinència. Uf.

Òpera Àcid va publicar-se per primer cop a Edicions 62 l’any 1989. L’aleshores director editorial, Àlex Broch, estava fent una aposta per modernitzar el catàleg. Era la segona –i va ser l’última- novel·la de Miquel Creus, que l’any 1987 havia publicat Gaia…oh! Gaia a La Magrana. La novel·la, com passa sovint, va quedar descatalogada i Creus va apartar-se del panorama literari, però amb els anys va esdevenir un llibre gairebé de culte. Quan l’escriptor Ferran Garcia i en Ramon Mas, tots dos de Vic, van parlar-ne, tots dos creien que Creus devia ser mort, però alguna cosa els va portar a investigar fins a descobrir que l’autor era viu i que vivia a Berlín. Després d’uns quants correus electrònics, Males Herbes va decidir reeditar Òpera Àcid

Vaig llegir-la ja fa uns mesos i he d’admetre que, malgrat la potència de la premissa, el que me n’ha quedat és el perfum, la poètica d’un escriptor arrauxat que mira la sordidesa des de dins però amb prou distància, que vol aprofitar l’estat d’ànim per escriure a raig, per experimentar en un monòleg interior en què les veus i les mirades s’entrellacen i es perden, perquè la mirada canvia i el que importa és l’esperit. Òpera Àcid –pensava quan en vaig sentir el títol per primer cop– em ressonava a una experiència lisèrgica. Ara, mesos després, llegida i païda, puc dir que la meva intuïció no anava desencaminada i que, en efecte, és un llibre-viatge, que et posa davant de llocs estranys, que t’augmenta la realitat i que et fascina no pel que explica, sinó per com ho fa. 

En Miquel Creus va morir el passat novembre, un mes després que Males Herbes reedités el seu llibre. La manera com s’ha tancat el cercle, trenta anys després que ell l’escrivís, em sembla d’una justícia poètica meravellosa: els editors audaços i apassionats, en Ferran Garcia nerviós davant de la Catedral de Vic el primer cop que va quedar amb ell, l’escriptor que rep un correu electrònic elogiant un llibre que segurament creia que ningú no recordava… la història és tan bonica que, si no fos per allò de que els atzars i les novel·les no són bons companys de viatge, mereixeria un llibre sencer. 

Dimecres passat, a l’Horiginal, els editors, la família i uns quants lectors li vam retre homenatge. A en Miquel, esclar, però vull pensar que també als atzars i a la descoberta. Al risc del 1989 i al del 2019. A tot de coses, en definitiva, que potser cap de nosaltres sabia gaire bé com explicar, però que suraven, solemnes i alegres, en pensar que les vides, fins quan no podem controlar-les, prenen, de cop i volta, tot el sentit del món.
 


 Òpera Àcid
 
 © Miquel Creus
 © Editorial Males Herbes

Nou comentari

Pur ti miro, pur ti godo
Philippe Jaroussky i Danielle de Niese interpreten el famós duet de Monteverdi
Més entrades...