Foto: Kaboompics .com
D’un temps ençà tenc un embolic al cap tan gran que quan he de posar-me a escriure qualsevol cosa –precisament per no acabar d’embogir del tot– no sé per on començar. Jo solia tenir les coses bastant ordenades, com si el meu cervell fos una merceria d’aquelles antigues tan encantadores, amb molts de calaixets. Amb els botons classificats per formes, mides, materials i colors. Les cintes, en unes peces cilíndriques que feia goig mirar-les, i les randes també. Ja en queden poques, d’aquestes botigues. A mi, encara que cosir no m’agrada gens, sempre m’havia fascinat entrar-hi, acompanyant alguna persona gran de la meva família –una dona, sí , de la meva família–. A canostra les dones eren més de fer vànoves de ganxet, una feina delicadíssima i molt difícil (o almenys a mi sempre m’ho ha semblat), i per a això també calia entrar en aquestes merceries a les quals em referesc. Era un altre temps, quan encara no ens tapàvem amb desangelats nòrdics de plomes, molt més pràctics, però també més aliens a la vida domèstica familiar.
Bé, tot això per dir que jo abans tenia el cap ordenat, com una calaixera de merceria. Ara ja no. Ara vaig apuntant notetes aquí i allà, que després perd amb una esbalaïdora facilitat. I em compr llibretetes que no sé on he guardat i que m’acompanyen viatjant de bossa amb bossa per les voreres de la ciutat i que llavors, misteriosament, no arriben a casa amb mi. Fins i tot la setmana passada vaig perdre un bon tros de la meva darrera novel·la dins l’ordinador i ni tots els tècnics junts als quals he acudit han estat capaços de trobar-la. Jo ho veig; no tenc el cap on toca. I on toca? Ah! Això és el que jo voldria saber. Ara m’ha pegat per pensar que un dia acabaré com aquell de la pel·lícula de la ment meravellosa –no per intel·ligent, déu em guard d’arribar a una vanitat tan gran–, sinó perquè tenc paperets pertot, em venen al cap idees que minuts després ja s’han esvaït i, a damunt, no record res del que havia escrit en el meu nou llibre (tal vegada era una col·lecció de contes o tal vegada un projecte de novel·la, qui ho sap). Crec que seria capaç d’exposar-me al coronavirus a canvi que algú em tornés aquell muntet de pàgines que tal vegada suren pel ciberespai o que no existeixen perquè vaig ser tan tonta de no guardar-les. És possible?
I el pitjor és que la vida continua. Que cada matí, quan mir si tenc algun missatge al mòbil el primer que em surt és alguna recomanació que la dieta que feim no és sana. Resulta que tota la meva família –des dels besavis, avis, ties, pares, etc.– tota la vida havíem berenat de cafè amb llet o Nesquick amb alguna pasta o cereals. Idò no, no existeix res més ferest que menjar això per berenar. Ara toca iogurt, fruita, te i pa. Potser un ou. Un ou per berenar? Eh? Ara no sabem menjar. Ni dinar. Ni sopar. La mare… Tampoc no feim exercici. No utilitzam bé els materials. No tenim intel·ligència emocional. A l’escola apreníem coneixements, però de sentiments, una merda. Ara no saben escriure dues frases seguides, però tenen una alegria que basta veure’ls. I com es respecten… És meravellós. Si no volen fer una cosa, no passa res. Els pares els donen la raó. Pobrets; és que emocionalment no estan en condicions. La psicòloga diu que tot arribarà. Dona’ls temps.
I també tots els anuncis del mòbil et diuen que si fas això o allò tendràs un ventre pla, et fugirà la papada i la vida et canviarà un cent per cent. Crec que començaré avui mateix a practicar tot això. Qui vol escriure correctament dues frases seguides si llavors no té alegria perquè ha perdut l’arxiu de la seva novel·la? Home, no hi ha color. A la merda, la novel·la! Que tanmateix, com sempre, ni es vendrà, ni es traduirà, ni es mourà de tres o quatre prestatges, ni et traurà de pobra. I jo encara dic que me la vull jugar amb el coronavirus. Hala, Neus, millor treu-te la papada aquesta que ja guaita per aquí abaix. I, sobretot, no pensis més en els calaixets de les merceries, que al Carrefour hi ha de tot i molt, i tan impersonal que almenys no et fa caure la llagrimeta.
2
0
