«Cézanne, aquell mestre de l’atenció profunda i contemplativa, va dir alguna vegada que podia veure l’olor de les coses. Tal visualització de les olors requereix una atenció profunda. Durant l’estat contemplatiu, se surt en certa manera d’un mateix i se submergeix en les coses.»
La societat del cansament, de Byung-Chul Han, traduït per Jordi Rosique i publicat per Herder Editorial.
Fa un temps que visc davant del mar. I quan se’n va el sol, encenc el foc. Un parell d’estelles, el tronc prim, després el gros, o no, depèn. El primer dia vaig estar-hi més d’una hora i només aconseguia fum. Però a força de fred, ho he après. Ara sé on hi ha un bosc amb pinyes, i les recullo amb la bici, i parteixo branques seques amb el genoll i vaig a una botiga a triar i carregar troncs. Sé quant dura el roure i quina olor fa l’ametller. Sé que el pi tallat del jardí de la meva àvia tira amb més gràcia que el de la ferreteria, i no només això: quan ella me’n porta sé que m’escalfa un arbre que conec.
Seria més fàcil prémer el botó de l’estufa i oblidar-me’n. Igual que seria més fàcil comprar menjar fet i no estar mitja hora cuinant. Però en aquest cremar-me i ennegrir-me els dits, hi ha la clau de tot plegat: estar amb el que passa fora de mi. Tenir-hi una relació. Sortir d’aquest veure el món com un aparador, un desconegut o un esclau. Sortir de les màquines intel·ligents que cada dia ens fan més burros, dependents i inútils. I com més aparells i més rapidesa, menys coses sabem fer i més presses tenim. És tan absurd: ens estalvia temps, però què coi en fem del temps que ens sobra? Seguir corrent al servei de la urgència, desconnectats de tot, fins i tot del cos.
I dic el cos perquè l’he desmaquinitzat, torno a sentir aquella sensualitat: em banyo al mar d’hivern i, submergint-me a l’aigua freda, em desperto, m’enforteixo. Sento als braços, a la cara, l’escalfor suau i lenta del sol. Aquest sol que quan és a mig cel vol dir que és la una, i que cada tarda se’n va amb un vestit diferent: groc, ataronjat, tènue, radiant. Perquè com més mires, de més formes pot ser el que mires. I perquè mirar vol dir dedicar una atenció: a mantenir viu el foc, a sentir amb quina força m’atrau, m’hipnotitza i m’escalfa. A sentir, també, que quan vaig al ritme d’una flama, el temps és un altre, i és una mica més meu.
