Foto: Headway

«Cézanne, aquell mestre de l’atenció profunda i contemplativa, va dir alguna vegada que podia veure l’olor de les coses. Tal visualització de les olors requereix una atenció profunda. Durant l’estat contemplatiu, se surt en certa manera d’un mateix i se submergeix en les coses.»
La societat del cansament, de Byung-Chul Han, traduït per Jordi Rosique i publicat per Herder Editorial.


Fa un temps que visc davant del mar. I quan se’n va el sol, encenc el foc. Un parell d’estelles, el tronc prim, després el gros, o no, depèn. El primer dia vaig estar-hi més d’una hora i només aconseguia fum. Però a força de fred, ho he après. Ara sé on hi ha un bosc amb pinyes, i les recullo amb la bici, i parteixo branques seques amb el genoll i vaig a una botiga a triar i carregar troncs. Sé quant dura el roure i quina olor fa l’ametller. Sé que el pi tallat del jardí de la meva àvia tira amb més gràcia que el de la ferreteria, i no només això: quan ella me’n porta sé que m’escalfa un arbre que conec.

Seria més fàcil prémer el botó de l’estufa i oblidar-me’n. Igual que seria més fàcil comprar menjar fet i no estar mitja hora cuinant. Però en aquest cremar-me i ennegrir-me els dits, hi ha la clau de tot plegat: estar amb el que passa fora de mi. Tenir-hi una relació. Sortir d’aquest veure el món com un aparador, un desconegut o un esclau. Sortir de les màquines intel·ligents que cada dia ens fan més burros, dependents i inútils. I com més aparells i més rapidesa, menys coses sabem fer i més presses tenim. És tan absurd: ens estalvia temps, però què coi en fem del temps que ens sobra? Seguir corrent al servei de la urgència, desconnectats de tot, fins i tot del cos.

I dic el cos perquè l’he desmaquinitzat, torno a sentir aquella sensualitat: em banyo al mar d’hivern i, submergint-me a l’aigua freda, em desperto, m’enforteixo. Sento als braços, a la cara, l’escalfor suau i lenta del sol. Aquest sol que quan és a mig cel vol dir que és la una, i que cada tarda se’n va amb un vestit diferent: groc, ataronjat, tènue, radiant. Perquè com més mires, de més formes pot ser el que mires. I perquè mirar vol dir dedicar una atenció: a mantenir viu el foc, a sentir amb quina força m’atrau, m’hipnotitza i m’escalfa. A sentir, també, que quan vaig al ritme d’una flama, el temps és un altre, i és una mica més meu.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix