Foto: Daniel Go
Que les coses comencen i acaben ho saben totes les cançons. I jo també, és clar, però fa cert vertigen mirar enrere, quan ets davant el precipici d’un punt.
Passen els anys i ens anem cosint d’aquí cap allà, i som a vegades parracs, a vegades cabdells porucs, a vegades mitges elegants. És cert, sí, que hi ha teles que fan de més ben cosir i que hi ha dits que tremolen menys que d’altres. Que hi ha botons de l’abric que malpengen, i t’hi acostumes fins que cauen i els perds, i bufandes vermelles i immenses que et fan de refugi de no saps ben bé què.
Passen els anys, els problemes, els somnis, els amics, les paraules, els llits. I et vas fent, o les coses et van fent. I les pells que has estimat, a qui els has confiat una part més o menys petita de tu, cada vegada seran més anònimes. Te les miraràs més de lluny i més de tant en tant. I les paraules que no deies i les que et deien i les rebies com un impacte al cos les oblidaràs. I res d’allò serà tan important. I que en quedarà, de tant viure i entregar-se?
La vida és una suma de comiats, em va dir algú molt més gran. I jo, que no m’espanten els adeus, sinó la certesa que tot s’acaba, escric que vull viure tot el que càpiga des de la punta de l’agulla fins al darrer mil·límetre del meu fil.
7
0
