Foto: FC Barcelona
El meu pare va morir el novembre del 2002, un mes i dotze dies després que Springsteen sacsegés, al Palau Sant Jordi, els meus sentiments masegats i desorientats —prematurament orfes— i els portés al límit amb una versió de Incident on 57th Street que ja no oblidaré mai.
És selectiva, la memòria. La meva filla havia nascut el setembre del 2001, poc més d’un any abans de la mort de mon pare. Guardo pocs records bons d’aquell any, poques imatges alegres d’avi i néta plegats. Alguna en conservo —en la memòria, on guardo els records de debò, distorsionats per la vida; les fotografies són massa exactes, massa precises, massa poc reals—, però no gaires: el càncer és egoista, demana una part cada cop més gran de la vida del malalt, fins que se l’acaba enduent tota. Per això sovint m’imagino la vida que m’he perdut, com a la cançó dels Manel, i em fabrico escenes que no he viscut: m’imagino el meu pare recollint la nena en sortir de l’escola, fent cua per veure-la ballar, o acotxant-la una nit que la dona i jo hem sortit a sopar fora. De vegades, sense adonar-me’n, em descobreixo enyorant els moments que hauríem pogut viure tots tres.
La meva filla és, sens dubte, el que més m’hauria agradat poder compartir amb el meu pare. Hi ha més coses, esclar: aquest escrit, per exemple —mai no vaig escriure res mentre ell vivia—, que lògicament seria diferent; i d’altres que sí vaig fer mentre ell vivia, però de les quals no vam parlar mai —ni ell ni jo érem de parlar gaire—. N’hi ha una, però, que ell no va poder veure i m’hauria encantat compartir: Leo Messi.
Mon pare era un guipuscoà nascut a Pamplona que se sentia profundament basc i navarrès. Li agradava molt la pilota basca i el futbol; era seguidor de la Real, l’Osasuna i l’Athletic, sense cap ordre gaire clar, i admirador declarat de Clemente. Però tenia una debilitat inconfessable: el futbol brasiler. Quan parlava del Brasil de Pelé se li il·luminava la cara, quan recordava els regats impossibles de Garrincha semblava un nen recuperant una vella joguina, i mai no el vaig veure xalar tant amb el Barça com l’any en què vam tenir Romário. Creia en l’esperit dels equips bascos, en el sacrifici i la lluita fins al darrer instant, en no sentir-se inferior ni amagar mai la cama, en la valentia davant rivals més poderosos, en el joc dur, al límit, en no rendir-se mai —i així va viure, fins al final—; però no podia deixar d’admirar el geni, el talent en estat pur, la màgia.
Per això, quan sóc al Camp Nou i veig Messi fer coses que ningú més somia, quan m’adono que som uns privilegiats que tenim la sort de poder gaudir d’un jugador irrepetible, no puc deixar d’imaginar-me mon pare davant la tele, assegut a la seva butaca, gaudint com jo, com un nen. Per això, quan dimecres al vespre, contra el Bayern, Messi va regalar-nos aquells quinze minuts memorables, quan amb la pilota enganxada al peu va encarar els dos gegants, quan va fer caure fulminat el primer amb un regat sec, preciós, amb l’esquerra, quan va ensorrar el segon amb un toc suau, deliciós, amb la dreta, quan tots vam embogir de felicitat, jo veia mon pare brandant el cap i somrient, resistint-se encara —com tots nosaltres— a creure el que acabava de veure, feliç de la felicitat dels seus fills. I ja tenia ganes d’arribar a casa per comentar amb ell la jugada.
