Foto: Stewart Baird
Hem caminat damunt la Lluna, enviem robots a voltar pel sistema solar, imprimim fetges humans en tres dimensions i els fills dels fills dels nostres fills viuran dos-cents anys. Però dubto que llavors algú hagi aconseguit fabricar unes ulleres de natació que no s’entelin i que impedeixin de veritat el pas de l’aigua.
Que no sigui per no haver-les provat totes. Busco al Google (que l’omnipotent Google es digui així i les ulleres de nedar es diguin goggles deu ser una ironia idiomàtica) quina marca d’ulleres gasta Michael Phelps, demano un crèdit i me les compro. Fracàs absolut: feia temps que no m’entrava tanta aigua als ulls.
Hauria d’haver sospitat que les ulleres perfectes no existien en veure que els nedadors olímpics, abans de llançar-se a la piscina, estan més pendents del funcionament tècnic de les ulleres respectives que no pas de concentrar-se en cos i ànima per afrontar la cursa. De fet, m’hauria pogut estalviar la inversió si hagués llegit què li va passar a Phelps durant els Jocs de Pequín 2008, a la prova dels dos-cents metres papallona. Ja en els primers cinquanta metres, les ulleres se li van començar a omplir de baf. Després de l’últim viratge, el campió va nedar a cegues, sense veure-hi gens. Es pensava que ja tocava el mur però encara li faltaven un parell de braçades per arribar-hi. Tot i així, va guanyar la medalla d’or amb un nou rècord mundial. Quan es va treure les ulleres amb ràbia, tenia acumulada mitja piscina a cada ull.
A Phelps, la marca Speedo va córrer a dissenyar-li unes ulleres noves. Però no crec pas que a mi em tornin els diners. La pròxima vegada que vulgui unes ulleres infal·libles faré el que em recomana la Núria a través del Facebook: “Si te les poses de cara a la Meca, fas sis flexions i reses tres avemaries abans d’entrar a l’aigua,mano de santo, tu! Es veu que es crea una força còsmica musulmana-naturalista-cristiana que fa que no s’entelin i que no hi entri ni una gota d’aigua”. Que no sigui per no provar-ho tot.
