Mitja lluna

Em va ensenyar el camí que em duia de tornada a casa

Foto: Alesia Kozik
Foto: Alesia Kozik

He trobat a la butxaca d’uns pantalons l’arracada de lapislàtzuli amb forma de mitja lluna que van portar-me de Xile ara deu fer tres o quatre vides. En vaig perdre la tanca massa aviat, i la parella, si és que mai va tenir-ne. No ho recordo. No em va saber greu: no m’ha agradat mai gaire, de dur arracades, i el forat de l’orella dreta me’l van fer tan mal fet que el camí d’entrada i el de sortida no es connecten en línia recta, i sempre acabo amb el lòbul adolorit. La duia sempre, la mitja lluna, al moneder, fins que la vaig perdre ara fa uns mesos. M’agradava trobar-la allà sovint i recordar la il·lusió del regal i amorosir l’enyorança. La dona que me la va regalar em va ensenyar el camí que em duia de tornada a casa. Deu ser per això que no me’n desfaig, perquè quan la miro i hi jugo entre els dits sé que m’aguanta el fil que m’uneix a la mare. A la meva, i a totes les que hem perdut, i les que hem retrobat.






* text publicat al blog La vida té vida pròpia.

Nou comentari