El millor d’aquell museu, però, era que tot estava sempre al mateix lloc. Ningú no es movia. Ningú no canviava. L’única cosa diferent eres tu.
Holden Caulfield – El vigilant en el camp de sègol (J.D. Salinger)
Fa calor i les tres cadires i la taula de fusta reposen sobre les rajoles vermelles del balcó. Just al costat, incomptables testos plens de flors i fulles verdes fan fila esperant que els alimenti la pluja o l’únic inquilí del pis amb memòria. Sobre la taula, el te amb gel és dins la tassa de ratlles i forma una tangent exacta amb l’aresta del primer llibre de l’estiu. El sol cau com una llengua de foc sobre l’escena mentre un Eixample distret tanca el decorat per l’esquadra. Trenta graus a l’ombra, tot l’estiu per davant.
Deuen ser quarts d’una del migdia quan, acabada de llevar i encara amb roba interior, surto al balcó i decideixo sucumbir al crit de la cadira de més a la dreta deixant-m’hi caure mentre m’entrego al migdia com qui completa un ritual arcaic. El quadre es diu Juliol a Barcelona i és la seva tercera versió, em dic mentre amb mig somriure imagino que una càmera immortalitza l’estampa que he completat en seure. Si un cervell genial comparés aquesta imatge amb les dels dos anys anteriors, posant les tres hipotètiques fotografies de costat serien pràcticament iguals, certifico. A excepció d’un sol component.
En Holden Caulfield ha quedat amb la Sally i està nerviós. Per matar el temps passeja per Central Park fins a arribar al Museu d’Història Natural, però és incapaç d’entrar-hi. Des de la porta del gran museu recorda com de petit el relaxava veure un escenari tan senzill de comprendre. La vida allà dins semblava congelada, silenciosa i impertorbable. L’esquimal sempre acabava de pescar el peix platejat, els ocells sempre volaven cap al sud i els cérvols encara bevien en aquella bassa. Cada vegada que hi torna el travessa un bri de por de detectar-hi un canvi, però tot és pràcticament igual. A excepció d’un sol component.
Les tres cadires, la taula de fusta, els incomptables testos plens de flors, l’esquimal, els cérvols i els ocells del sud són sempre els mateixos, però jo no. I és en aquesta connexió amb en Holden guiada pel pànic al canvi que m’adono que soc l’únic que ha canviat de l’escena. Que porto dins tres anys de ferides obertes i somriures que arruguen el plec extern dels ulls. Que porto dins dos anys de silenci barrejat amb enyors múltiples de tres i tots i cada un dels i si o potser enganxats a les puntes dels dits. Que he crescut a cent vuitanta per hora i sense cinturó. Que és impossible que després de tot no passi res.
Al final del capítol setze un Holden aterrit assegura que algunes coses haurien de ser sempre com són i poder-les ficar en una vitrina de vidre per deixar-les estar. I jo somric ben endins i acluco els ulls per protegir-me les retines dels rajos de sol mentre em desitjo que sigui impossible encabir-me mai en cap vitrina. Que vull tornar a entrar a tots els museus d’història natural tantes vegades com vulgui per molts anys i seguir sent jo l’única que canvia.
3
