La música del nostre atzar

En algun moment concret del passat d'indicatiu, tu i jo ens vam trobar sense voler

Foto: Amanda Tipton



Archibald Isaac Ferguson neix el 1947 en un hospital de Newark. És el primer i únic fill de Rose i Stanley. Paul Auster imagina per a aquest mateix personatge quatre vides diferents, en funció de les decisions que va prenent i dels capricis de l’atzar. El resultat és una novel·la que es titula 4 3 2 1 i que em deleixo per llegir, però m’espero al setembre perquè més de vuit-centes pàgines en anglès se’m podrien fer molt llargues.

Paul Auster tenia catorze anys i estava en un campament d’estiu quan un llamp va matar el noi que anava just davant seu. L’escriptor creu encara avui que aquell va ser el dia més important de la seva vida: va entendre de cop i per sempre que depenem de la sort, que si arribem a adults és perquè l’atzar no ens para els peus en plena adolescència amb un llamp llançat des del cel contra un futur que tendim a donar per descomptat.

La probabilitat que tu o jo acabéssim naixent era gairebé nul·la, si ens remuntem a segles enrere. Ja és casualitat que els nostres avantpassats s’anessin reproduint tal com ho van fer, que el nostre pare i la nostra mare coincidissin, que guanyés la cursa cap a l’òvul justament aquell espermatozou. La nostra existència era ben improbable, però mira. Tampoc tenim gaire dret a lamentar que en algun moment deixarem de ser-hi: la majoria de persones que haurien pogut existir (i que haurien pogut ser més brillants que totes les que campen o han campat per aquí), no han arribat a néixer mai. Com deia Carmen Martín Gaite, lo raro es vivir.

Qualsevol realitat és sorprenent quan ens la mirem de forma retrospectiva. Que tu i jo ens trobéssim no era gens fàcil de preveure, teníem molts números per no haver-nos vist mai ni de reüll. El bombo és ple de falses vides possibles i la bola que en surt és tot el que hi ha. El present. L’única veritat.

L’atzar (digue’n Déu, si ets creient) es fa un tip de riure cada vegada que algú fa plans. Però no t’estic convidant a menysprear la força de la voluntat, al contrari. Perquè l’atzar fa el que vol amb nosaltres, però les nostres determinacions –la teva i la meva– també hi juguen un paper important. En algun moment concret del passat d’indicatiu, per un encadenament prodigiós de successos fortuïts, tu i jo ens vam trobar sense voler. I, per sort –una sort, aquesta, més buscada que atzarosa–, vam decidir que aniríem de la mà fins a la fi del temps.
 

Comentaris

    Anònim Abril 18, 2017 3:29 pm
    No juga amb nosaltres l'atzar, tot i que de vegades perdem
    Papi Juliol 20, 2017 3:50 pm
    Paul Auster o Carmen Martin Gaite. Dos grans escriptors.
    Júlia Viñeglas Juliol 20, 2017 6:55 pm
    Són aquestes casualitats que ens fan únics, però no les aprecieim i no valorem la vida. Gràcies, un gran article.
    Diana Juliol 20, 2017 7:48 pm
    No es una cançó del Serrat que diu" es caprichoso el azar...."?? Sempre ho es!!
    Concepció Arnau Juliol 21, 2017 8:48 am
    L'atzar, el dedtí o Deu mana les nostres vides. Podíem haver nascut en un altre país. Podíem haver conegut una altra persona, ens podíem haver dedicat a una altra feina ...
    Salvador P. Juliol 21, 2017 10:03 am
    No hauríem de fer mai plans, però tenim la mala costum de fer-los sense pensar que potser serà només un projecte de plans. El present, és l'únic que val i que s'ha de viure amb intensitat. Molt bon article, Eva!???
    Anònimla tietawapa Juliol 21, 2017 4:38 pm
    Totalment d'acord! El passat, ja no hi és, el futur, quí sap si hi serà mai... lo únic que ens queda, el present! La memòria pel passat, i inmaginació pel futur!!!!!
    Alegria Juliol 23, 2017 12:16 am
    Va ser uma casualitat que em va fer coneixer la teva filla Aina i de retruc al Carles i a tu, Eva. Ha estat meravellós. Moments intensos, distesos, alegres i tristos. L'atzar es molt capritxós i de vegades cruel. I la vida continua...1
    Ton69 Juliol 25, 2017 5:13 pm
    Salud de moment bé, corro i nedo... Amor una mica més que el dels fills... Diners, treball autònom per projectes curts... No se on aniré de vacances, ni si tindré, tampoc em genero expectatives, les tardes a Vallparadís també es passen bé llegint i mirant com juguen els nens... Escolto "More than this" The Cure, mentre milito el present... Gràcies Eva!

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...