Nedarem en mars més fondes

Una solitud que et neix del pit, que dus enganxada a la pell, que no entén ningú

No, encara no, si us plau,
per favor, no així.
Que no quedi aquí,
que no acabi així,
que no em toqui a mi.
Per favor no a mi.
Pau Vallvé

 

Foto: bravelittlebird


Vens de dies greus, glaçats, terribles i estrenes ara una primavera que no arribarà a ser-ho perquè no s’ho mereix. I estàs cansada i el cos et tremola sempre una mica, d’una manera gairebé imperceptible però constant, fins i tot quan dorms. És un tremolor instal·lat just un mil·límetre per sobre la pell sense arribar a tocar-la, que et recorda que has estat plorant més del que en sabies, però que encara no has plorat prou. Vens d’un hivern que t’ha ben buidat d’alegria i d’il·lusions i ara hauràs de negociar amb la vida quina part de tu seguirà vivint.
 
T’han dit que t’odien i efectivament t’han odiat i, sí, també t’han fet odiar, i això desgasta. I tant de bo, tant de bo, algú t’hagués dit, durant aquest últim any tan fosc que és normal tenir por i que no passa res si estàs trista. Que la tristesa és més digna que un adeu sense llàgrimes. Que hi tens tot el dret. Que no hi ha res dolent amb tu, ni dins del teu cap, ni dins del teu cos, ni amb la teva manera de ser, ni amb la teva solitud. Una solitud que et neix del pit, que dus enganxada a la pell, que no entén ningú.
 
Arribes al vespre a casa i la veïna, que sol encertar la música que posa, avui et rep amb l’estrofa de Pau Vallvé que has suplicat mil cops i et veus, de nou, desitjant que no acabi així, que no et toqui a tu, per favor, que no quedi així. Però saps per experiència que les coses s’acaben i només en queden les cançons que ens fan plorar i no és culpa de ningú. Igual que no és culpa de ningú que els ocells es morin sols, que els cors estimin cors que no els estimen, que la vida tingui forma de maldat i fins i tot que l’existència sencera no tingui cap sentit aquest vespre. 
 
Però sí, bé que ho saps, que un cop et va passar a tu, es va acabar així, et va tocar a tu i vas naufragar. I mira, l’experiència et va ensenyar que un cop t’has buidat d’il·lusió, poca cosa et queda per perdre, la por o la vida. I per això ara ho saps dir: si naufragues, em llançaré al teu riu i sota l’aigua et parlaré de totes les coses que no tenen nom. I nedarem, amor, en mars més fondes.
 

Comentaris

    Anònim Març 27, 2018 9:37 am
    M'has fet posarla pell de gallina. Perque jo també he descobert aquest hivern que "he plorat més del que en sabia". I he hagut de descobrir per mi mateixa, perque ningú tampoc m'ho havia dit que no passa res per estar trista i tenir por. Que no passa res per naufragar. Gràcies per posar paraules a aquest enrenou de sentiments i compartir-ho
    quimparera Març 28, 2018 11:42 pm
    quanta bellesa, tristor, poesia, humanitat, quanta vida retratada
    Anònim Abril 26, 2018 11:02 am
    Tens talent per descriure sentiments i emocions que jo no hagués pogut transmetre.

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...