La nit

Foto: Marten Newhall

Quan la nit ha aparegut per la finestra, he agafat la llibreta. La foscor m’ha vingut a recordar que duc un tros de negre a dins.

Si hagués d’ubicar la meva part fosca, diria que la porto ben bé a la panxa, al costat esquerre, on tinc els maleïts sorolls de budells tothora. És on em deu bullir tot el que callo. M’hi deuen fer xup-xup la vergonya i les marxes enrere dels llocs on sempre he volgut anar endavant, em deuen anar amunt i avall les persones que he deixat escapar.

Vista des d’aquí, al costat de la puresa de la llibreta, la nit em sembla dura i cruel, i em fa por que se m’assembli.

L’altre dia la foscor em va sobreeixir per uns moments. De cop vaig començar a sentir que jo no era jo, com si la meva noia correcta marxés de mi. Volia ser simpàtica i no podia. Volia ser gran i no en sabia. Volia parlar amb sentit i no n’hi havia.

Soc una noia de llums i d’ombres, com tothom. Però les ombres dels altres –un crit, una ràbia, un neguit– em semblen més humanes, més passatgeres i alhora més perdonables. I no sé com s’ho fan els altres, però sempre els veig alguna escletxa per on, al fons, la llum batega.

Tot això m’ha vingut perquè, l’altre dia, quan la foscor em va sobreeixir per uns moments, vaig pensar que un dia la negror de dins se’m desbordarà sencera cap enfora, i ho deixarà tot tan negre que em quedaré a les fosques.






Mònica Farré és alumna dels taller d’escriptura de Catorze. Aquí podeu consultar tota la informació sobre altres tallers.