No t’agrades així

T'escaparies del que no vols ser, però ets

Foto: amanda tipton

 

 

Et fa una por terrible no estar a l’altura. Fallar. No fer tot allò que caldria fer. Saps -ho has après tres vegades- que és ben fotut dir el que no toca dir i adonar-te’n just quan ho has dit. Merda. I et mossegues el llavi de sota i arrugues el front -la mare et diu des de petita que no arruguis el front-. 
 
Et rebenta ser sapastre de mena quan la delicadesa és tan fina que gairebé és invisible. Entrebancar-te amb les promeses amb què pretens salvar el món. Fer servir adverbis, d’aquells que inflen i empastifen, quan només calen silencis. 
 
Sí. Tota tu, que encara tens la cara d’anar de valenta, ets així de poruga. I t’atabales fins a no poder més per xorrades. Com si t’anés la vida en la bestiesa més gran del món. I tot d’una no t’agrades així, et fas nosa. T’escaparies del que no vols ser, però ets. O agafaries una galleda i te l’ompliries fins a vessar d’aigua gelada i te la tiraries al damunt. Cabells. Cos. Peus. Vinga, desperta. On coi vius.

T’avergonyeixes de tu. Del ridícul que fas quan et mires el melic. De quan exigeixes el centre i hauries d’estar en un racó i gràcies. De quan t’amagues escrivint en segona persona.

Nou comentari